«Estic desesperada, només vull que això acabi i quedi resolt». Amb aquestes paraules, Julieth Moncada, una jove colombiana de 25 anys, explica el conflicte que manté amb el propietari del pis de lloguer d’Encamp on va viure durant més de quatre anys i que va acabar amb la seva sortida de l’habitatge arran de l’arribada de la Lulú, una gossa pomerània que li havien regalat. Moncada reconeix que el contracte prohibia tenir gossos a l’immoble, però assegura que va comunicar la situació al propietari amb la voluntat d’arribar a un acord. «Jo havia dit al propietari que tenia una gossa perquè vaig pensar a fer les coses bé. Creia que, en tractar-se d’una gossa petita, em podria donar el permís», relata.
A partir d’aquell moment, segons Moncada, la relació amb el propietari es va deteriorar i va començar a rebre pressions perquè abandonés l’habitatge, arribant fins i tot, afirma, a ser amenaçada perquè marxés. A més, ha explicat que la situació va coincidir a inicis del seu embaràs i que ara, de baixa amb set mesos, la situació encara es una gran font de preocupació. Així, el conflicte va acabar traslladant-se als tribunals, on la primera resolució li va ser favorable, tot i que, posteriorment, el propietari va presentar un recurs i el Tribunal Superior li va donar la raó, una decisió que més tard va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional. «Vull que això s’acabi i que es faci justícia», manifesta Moncada, qui actualment assegura que continua a l’espera d’una nova resolució sobre el cas.
«Jo havia dit al propietari que tenia una gossa perquè vaig pensar a fer les coses bé creia que, en tractar-se d’una gossa petita, el propietari em podria donar el permís» – Julieth Moncada
Des que va haver de deixar el pis, Moncada ha buscat un nou allotjament i assegura haver contactat amb diferents agències immobiliàries i amb l’Institut Nacional de l’Habitatge sense haver aconseguit trobar una alternativa. Finalment, va recórrer als serveis socials, els quals li han facilitat un habitatge d’emergència a Arinsal on resideix actualment mentre espera que es resolgui la seva situació. A més, a la situació residencial s’hi suma ara la reclamació de les despeses derivades del procediment judicial, ja que la part contrària li estaria reclamant el pagament de les despeses de procuradors i advocats, per un import que pot arribar fins als 3.000 euros.
«Vaig demanar un advocat d’ofici perquè no em podia pagar cap altre. Com esperen que pagui això?», es qüestiona Moncada davant d’una despesa que se suma al conflicte que manté obert amb el propietari, lamentant-se pel fet que «no entenc com puc estar en aquesta situació per una gossa que m’ha ajudat tant». L’afectada, a més, relata que l’arribada de la pomerània amb un moment especialment delicat de la seva vida, representant una ajuda important durant aquella etapa i considerant que una situació que inicialment va intentar comunicar al propietari ha acabat derivant en un conflicte residencial i judicial que s’ha prolongat en el temps. «Estic desesperada, només vull que això acabi i quedi resolt», conclou.
Una resposta
Si al contracte diu que no es volen animals, doncs no s’ha de violentar. No importa si són grans ni petits ( precissament
, els petits borden molt més ). Es molt còmode, passar pel damunt de les normes i després posar escuses llacrimoses i victimistes.
La gent es salta els contractes com si res!,i no si val a dir que ara es un costum tenir gos. Massa gosmania, i poca estima real als animals, als quals humanitzen i no els permeten viure com a tals, lo qual en si es un maltracte.
D’altra banda estem tips de sentir bordar a qualsevol hora, de caques i pixats als carrers.
Ens manca molta maduresa i civisme.