Condicions laborals irregulars, jornades imprevisibles, pressió emocional i escàs reconeixement institucional. Aquest és el retrat que dibuixen molts professionals del sector veterinari a Andorra. «Hi ha dies que no dorms, dies que no veus la teva família o que et toca marxar a mitja celebració», reconeix una professional del sector. Les guàrdies nocturnes, els festius treballats i la constant tensió emocional s’acumulen amb els anys, sovint sense cap xarxa de suport.
Diverses clíniques del Principat consultades per EL PERIÒDIC confirmen que el desgast mental i el ‘burnout’ afecten, d’una manera o altra, la gran majoria de professionals al llarg de la seva trajectòria. Algunes persones han hagut d’aturar la seva activitat per recuperar-se; d’altres, directament, han deixat la professió. «Tots els veterinaris del país que conec han patit algun episodi d’esgotament», resumeix un testimoni del sector.
A la complexitat emocional s’hi suma la tensió amb els clients. La manca de consciència del cost real dels serveis provoca sovint incomprensió o enfrontaments. Aquests conflictes acaben afectant també el benestar emocional del professional. «Quan hi ha un desacord per un tema econòmic, el patidor final és sempre l’animal, i això és molt dur de gestionar», lamenta una veterinària.
La manca de protocols institucionals o eines de suport psicològic és un altre dels elements que el sector denuncia. «Cadascú fa el que pot amb l’esport, la família o les seves mascotes, però quan no tens temps ni per desconnectar, la situació es complica molt», expliquen des d’un centre. Tot i que cada vegada més professionals recorren a l’ajuda psicològica o a teràpia, la sensació és que l’administració continua d’esquena a aquesta realitat.
A escala internacional, el col·lectiu veterinari està reconegut com un dels que presenta més risc de patir trastorns de salut mental. A Espanya, per exemple, la taxa de suïcidis entre veterinaris és preocupant. I tot i que a Andorra no hi ha dades oficials, les veus consultades coincideixen que el malestar és generalitzat i sovint silenciat.
Davant d’aquest escenari silenciat de desgast i patiment emocional, la creació del Col·legi Oficial de Veterinaris del Principat d’Andorra (COVA) s’erigeix com una oportunitat real de canvi estructural. Lluny de ser només una entitat administrativa, el col·legi podria esdevenir —per primer cop— un espai d’escolta, reconeixement i protecció col·lectiva.
La iniciativa porta més de cinc anys de feina i estatuts redactats de manera consensuada entre professionals, amb assessorament legal i el suport del Ministeri de Justícia i Interior. Segons fonts implicades en el projecte, la seva aprovació està prevista per al 17 de juny al Consell General. Un cop validada, s’obrirà una nova fase amb la convocatòria d’una assemblea extraordinària, on s’escollirà democràticament la primera Junta de Govern.
Aquesta Junta serà l’encarregada de posar en funcionament el col·legi, desplegar els estatuts, impulsar un codi deontològic, promoure formació contínua, i desenvolupar iniciatives de suport emocional, conciliació familiar i millora de les condicions laborals. A més, la col·legiació serà obligatòria per als professionals del sector privat, mentre que els que treballin en l’àmbit públic podran adherir-s’hi de forma voluntària.
Un altre dels objectius del COVA serà fomentar la cooperació entre centres, així com la compartició de guàrdies, l’intercanvi de casos complexos i l’accés a serveis médics especialitzats dins del país. «Cal passar d’una cultura de la competència a una cultura del suport mutu. Aprofundir en el cooperativisme ens permetrà millorar la qualitat de vida del sector», assenyalen fonts implicades en la creació del COVA.
De manera que si tot avança com està previst, el COVA podria començar a funcionar a la tardor. Però més enllà de terminis, el que està en joc és molt més profund: reconèixer que el benestar dels animals també passa pel benestar dels professionals que en tenen cura. Per primer cop, una estructura formal i democràtica pot donar veu a un col·lectiu que ha treballat massa temps en silenci. I potser, amb aquesta nova etapa, comenci també una nova manera de cuidar als qui cuiden les nostres mascotes.
