El 28 d’agost del 1985 un equip d’alpinistes catalans va coronar per primera vegada el cim de l’Everest. Ho van fer per l’aresta nord-est, al vessant tibetà, en plena època monsònica, i es van convertir en la primera expedició occidental que assolia la muntanya més alta del món per aquella ruta. Quatre dècades després, els seus protagonistes es retroben a Taradell per recordar aquella fita històrica.
Entre ells hi ha Conrad Blanch, resident a Andorra i cap d’expedició. En declaracions a EL PERIÒDIC, admet que la imatge que conserva més viva és “el moment mític en què Òscar Cadiach va dir que Catalunya havia sortit al sostre del món”. Una frase que, segons ell, va simbolitzar “la culminació de molts anys de treball, d’il·lusions i de sacrificis”, i que va quedar gravada com la veu que confirmava que s’havia trepitjat el cim de l’Everest.
Assumir la direcció del grup va comportar una responsabilitat notable. “Quan hi ha vides en joc no pots imposar res. S’ha de gestionar sempre per consens, dialogar i organitzar-nos com més aviat millor”, explica Blanch, qui recorda la força d’un equip de catorze alpinistes amb opcions reals de cim. La seva feina també incloïa la logística: “Vaig anar dues vegades a Pequín a buscar els permisos, calia trobar el finançament i seleccionar l’equip. Era feina, però molt a gust”.
El 1983 l’expedició havia fracassat en un primer intent. Dos anys després, l’ascensió es va aconseguir en condicions complexes, però ’elecció del vessant tibetà no va ser casual. “Em feia il·lusió fer una expedició pel Tibet, perquè fins llavors havia estat molt tancat. Quan vaig saber que la Xina obria permisos, vaig pensar que era una oportunitat”, afirma. El fet de tornar aviat després del 1983 els va portar a fer-ho a l’estiu: “Ens la vam jugar. El vent era menys fort, però les precipitacions de neu més nombroses. A l’estiu gairebé no s’hi ha tornat a fer cap expedició”.
El missatge ‘Hem fet el cim!’ es va convertir en una consigna popular. “Qualsevol grup deia que havia fet el cim, i fins i tot es va utilitzar quan el Barça de Guardiola va guanyar les sis copes. Era una manera de popularitzar aquell moment màgic d’arribar a l’Everest”, relata. Per a Blanch, en unes paraules s’abocava tota una vivència: anys de preparació, dos intents i finalment l’èxit del 1985. La fita també va tenir ressò social immediat. “Des del camp base es van posar ‘Els Segadors’ per ràdio. Va ser un moment especial. I per completar-ho, Cadiach, dalt del cim, va llegir una sextina escrita pel poeta Miquel Àngel Zombrosa. Va ser un conjunt d’emocions i de sentiment molt arrelat al país”, recorda.
Blanch subratlla també el valor alpinístic d’aquell ascens. “Vam pujar sense oxigen generalitzat i sense cordes fixes més enllà de les que havíem instal·lat nosaltres. Això li dona un valor que avui, amb totes les facilitats, s’ha desvirtuat, però en aquell moment tenia tot el mèrit”. Una casuística que només hi havia passat abans dues expedicions xineses i una japonesa. “Superar el segon esglaó a 8.700 metres va ser una gran fita tècnica, i Cadiach va obrir la ruta fins al cim”, afegeix.
Quaranta anys després, el cap d’expedició afirma que la trobada és motiu d’orgull i emoció. “Recordem el que vam viure, però sobretot valorem que encara tenim els mateixos valors que ens van moure aleshores. La muntanya continua sent el nostre punt d’unió i d’amistat, i això és el missatge que queda. Som un grup absolutament unit i avui passarem un dia especial, amb la caminada, el documental i la trobada amb tots els companys”, diu. El record també serà per als absents: “Toni Sors i Nil Bohigas ja no hi són, i els tenim molt presents”.
I és que cal recordar que l’expedició estava formada, a banda de Blanch i els traspassats Bohigas i Sors, per Òscar Cadiach, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Lucas, Jordi Magriñà, Joan Massons, Xavier Pérez Gil, Antoni Ricart, Miquel Sánchez i Carles Vallès. A tots ells els van acompanyar els xerpes Ang Karma, Shambu Tamang, Nima Dorje, Narayan Shrestra i Nawnag Yonden.
