Des del dimarts 29 d’octubre, la solidaritat de la població andorrana ha acaparat titulars i imatges que mostren com tot un poble s’ha bolcat amb els afectats per la DANA a la Comunitat Valenciana. Des d’aquell moment, infinitat de persones s’han unit per impulsar iniciatives com les dels supermercats E.Leclerc o la de Càritas Andorrana. Aquesta última va sortir del país el passat divendres cap a València per fer arribar ajuda humanitària als pobles més afectats, com Alfafar, Catarroja o Algemesí, entre d’altres.
Davant d’aquesta gran mobilització, EL PERIÒDIC ha volgut estar en contacte amb les zones afectades, on es porta el material recollit per la població espanyola i andorrana. Un dels punts més crítics afectats per aquest fenomen meteorològic ha estat Xiva, una localitat que fa una setmana va viure una de les catàstrofes més greus de la història recent del país veí. Després d’una primera parada a Paterna, on els voluntaris es coordinaven com en una coreografia, des d’aquest mitjà ens vam dirigir cap a Xiva en un comboi de cinc vehicles carregats amb aigua i productes de neteja, materials essencials per als habitants de Xiva.
Les destrosses causades per la crescuda del riu ja eren visibles pocs metres abans d’arribar a la localitat, des dels afores del poble de Xest, un dels únics punts habilitats per accedir al destí final. En arribar al poble, algunes de les furgonetes i cotxes van estacionar al carrer del Pilar, on resideix en Rafael amb la seva dona. Amb una certa angoixa per tot el que ha viscut, en Rafael ens explica que tot va passar molt de pressa, posant el punt en el fet que “ser aquí és un miracle”. Una emoció contagiosa es respira a l’ambient mentre els presents escolten el testimoni d’en Rafael, qui, amb llàgrimes als ulls, relata: “L’aigua m’arribava al pit, el corrent era molt fort, i gràcies a la meva dona, que em va llançar el cable de la televisió, em vaig poder salvar”.
Al carrer Nou d’Octubre trobem el cas de Vicente i Pilar, acompanyats de Carlos, Maria, Ivan, Charlie i Daniel, cinc joves d’entre 21 i 27 anys que han arribat a Xiva des de Ciudad Real després de sortir de les seves feines. “A aquests me’ls quedo jo! Han dit que no només vindran avui, sinó que tornaran més dies”, diu en Vicente, afectuós, quan li preguntem pels voluntaris que l’ajuden a netejar casa seva, situada prop del carrer Bunyol, per on passa el riu. “El primer que hem fet ha estat anar a l’ajuntament i preguntar què necessitaven, i ens han explicat que hi havia una dona, la Pilar, que requeria atenció perquè ha estat operada recentment del peu; dos de nosaltres som fisioterapeutes”, comenta en Daniel, qui afegeix: “El millor d’aquest matí ha estat conèixer en Vicente”. Amb una il·lusió indescriptible, l’esmentat els agraeix la seva ajuda amb una “propina” simbòlica de 25 pessetes per a cadascun, un petit gest que demostra l’afecte que han generat en Vicente i la Pilar.
En el curt trajecte des del lloc on vam deixar el vehicle vam arribar al carrer Bunyol, o almenys a les restes que en queda d’ell. Aquest ha estat probablement un dels moments més impactants del dia, ja que, en el camí cap al carrer Enrique Ponce, una olor forta colpeja l’ambient, fent necessari l’ús de mascaretes per suportar les diverses olors en aquesta zona de la ciutat.
Al mig del carrer, a uns cinquanta metres sobre el pont de ferro provisional que connecta els veïns amb l’altra banda de la localitat, parlem amb un dels afectats per la DANA, qui, amb un to irat, descriu com va viure aquell 29 d’octubre, quan la seva vida va canviar per sempre. A mesura que la conversa avança, la seva ira es transforma en tristesa, i amb els ulls vidriosos, demana que la gent no oblidi el que ha passat.
En acabar la jornada, la sensació de molts dels voluntariats és la mateixa: s’ha fet molta feina, però encara queda molt per fer. És el cas d’un matrimoni de Barcelona, el Juan i l’Elena, que han viatjat amb la seva furgoneta per deixar ajuda humanitària a Xiva. “Al principi del viatge vas amb l’esperança, i fins i tot il·lusió. Durant el trajecte, et trobes amb molts vehicles que porten el mateix distintiu que tu, i et saludes amb el clàxon per desitjar un bon viatge”, apuntala l’Elena amb la veu entretallada, afegint que “el que passa és que quan acabes totes les tasques de neteja i et disposes a tornar cap a casa, t’adones que encara queda molt per fer perquè aquesta gent torni a la normalitat. Això et fa sentir malament”.
La tornada cap a Andorra es torna un moment de reflexió, en el qual aprofitem per veure imatges de com eren els carrers pels quals hem passejat abans del pas de la DANA. Unes fotografies que impressionen, però que al mateix temps t’ensenyen el valor de les petites coses.
