El periodista i productor audiovisual Enric Canals i Cussó ha mort aquest dissabte als 73 anys per un càncer, segons ha confirmat la seva família. La seva desaparició deixa un buit profund en el món de la comunicació en català, tant a Catalunya com a Andorra, on va contribuir decisivament al desenvolupament de la televisió pública.
Nascut a Tiana, al Maresme, l’any 1952, Canals va iniciar la seva trajectòria als mitjans El País, el Diari de Barcelona i Ràdio Barcelona, abans de ser escollit per formar part de l’equip fundacional de Televisió de Catalunya (TV3), l’any 1983. Amb el canal acabat de néixer, va assumir-ne la direcció entre 1984 i 1989, període clau en la consolidació del projecte audiovisual català.
Després de deixar la televisió pública catalana, va fundar la productora Mercuri, amb la qual va impulsar nombrosos programes i documentals. Aquesta experiència el va convertir en una figura de referència dins del sector audiovisual i el va portar a ser cridat per l’Executiu, a finals dels anys noranta, per assessorar en la creació d’Andorra Televisió. Una fita que va aconseguir els elogis de molts, inclòs l’excap de Govern, Marc Forné, qui el va contractar com a assessor. “Va ser una persona clau per posar en marxa un projecte que el país necessitava”, va dir Forné llavors.
Al llarg de la seva carrera, va ocupar altres càrrecs de rellevància, com el de membre del Consell Audiovisual de Catalunya (1997-2001) i integrant del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2004-2008). També va impulsar iniciatives empresarials i culturals a Andorra, una de les quals va ser reconeguda amb un Premi Innovadors el 2006.
Canals també va destacar com a escriptor i assagista. El 2013 va rebre el Premi Godó de reporterisme i assaig periodístic per l’obra ‘Pujol, Catalunya. El consell de guerra a Jordi Pujol’, una anàlisi sobre el procés judicial que el règim franquista va aplicar al futur president de la Generalitat.
Compromès amb la comunicació pública, la cultura i la llengua, Enric Canals va ser una veu respectada i un home de consens. Els qui el van conèixer el recorden com un professional rigorós, proper i generós, que va deixar empremta allà on va treballar.
