En la tercera cita de la setmana del judici per una presumpta agressió sexual al Pas de la Casa, el gener del 2024, s’ha manifestat en diverses ocasions la falta d’actualització en els protocols o proves realitzades durant tot el procediment. En concret, s’ha destacat que les proves inicials que se li van fer a la víctima “estaven limitades”. Precisament, el que es destaca és que hi havia algunes proves que es porten a terme segons les capacitats cognitives de la víctima.
En aquest mateix moment, s’ha apuntat que un dels altres problemes han estat “les visites limitades amb la víctima”, un fet rellevant que han apuntat, tant la pèrita que va dur a terme la primera exploració com les expertes que van dur a terme la valoració dels informes. En aquest sentit, han apuntat que només es va parlar un cop amb la víctima, fet que va fer que tots els resultats quedessin incomplets en algun sentit, apuntant que en cap moment es va poder determinar si veritablement aquesta patia d’estrès posttraumàtic.
En relació amb les proves aplicades, s’ha assenyalat que algunes d’elles estaven desactualitzades. En aquest sentit, el doctor Mur va presentar una prova sobre els acusat que ja comptava amb quatre versions més modernes. Això va portar a considerar que les avaluacions tenien certes limitacions, ja que s’hauria d’haver optat per eines més recents i precises per valorar l’estat de la víctima.
Un altre dels punts clau de la sessió ha estat la qüestió de les proves específiques que s’haurien d’haver aplicat. Les expertes han manifestat que, depenent de les capacitats cognitives de la víctima, hi ha proves adaptades que podrien haver-se utilitzat, però no es té constància de si el servei disposava d’accés a aquestes eines. Aquesta situació ha estat agreujada per la manca de temps disponible per a la valoració, ja que només es va poder fer una única visita a la víctima. Aquesta limitació temporal, sumada a la possible insuficiència d’eines dins del servei, ha provocat que les conclusions no siguin completament concloents.
Pel que fa al diagnòstic, es va considerar que la víctima podria patir estrès posttraumàtic, però les expertes han recalcat que aquest tipus d’afectacions poden tenir diferents nivells de gravetat i que les proves administrades han estat limitades per la informació disponible i la subjectivitat professional. També s’ha posat en relleu la possibilitat d’existència de motivacions secundàries, com ara la recerca d’un guany o l’evitació d’un perjudici, un aspecte que es pot avaluar mitjançant proves específiques.
A més, les expertes han indicat que el fet que no hi hagués una coordinació més exhaustiva amb altres professionals ha estat un altre factor limitador. Han assenyalat que, en el camp de la psicologia forense, és fonamental poder contrastar la informació amb terceres persones, especialment si la víctima està seguint un procés terapèutic. La manca de coordinació i el fet que només es comptés amb un testimoni directe han dificultat la possibilitat d’obtenir conclusions més clares i fiables.
Finalment, en relació amb el diagnòstic, s’ha assenyalat que la vida de la víctima es veu afectada, però s’ha qüestionat el fet que se li hagi diagnosticat un estrès posttraumàtic lleu tenint en compte la gravetat dels fets denunciats. Les expertes han manifestat que això resulta sorprenent i han destacat que, per arribar a un diagnòstic més precís, caldria un tractament psicològic més exhaustiu i prolongat en el temps. També han puntualitzat que el sistema de classificació diagnòstica utilitzat en aquest cas va ser el DSM-V, però actualment s’hauria d’haver fet servir el DSM-V TR, que inclou criteris més actualitzats.
