L’alpinista Stefi Troguet explica a EL PERIÒDIC com comença amb el projecte 14×8.000, quins objectius s’ha marcat per enguany i com ho prepara i enfoca. També comenta aspectes més personals i com trenca els estereotips en aquesta disciplina, que cada cop compta amb més dones que la practiquen.
–Començarem amb el projecte 14×8.000 sense oxigen assistit. Per què aquest projecte?
–Realment no és una cosa que vaig somiar de petita, ha vingut progressivament sense buscar-ho i sense voler-ho. Vaig començar a fer muntanyes per aquí casa, després comences dient «va anem a provar un 3.000», vam anar a la Pica d’Estats i va anar bé, «va anem a provar un Aneto», també va anar bé, més tard vaig voler provar un 4.000 i me’n vaig anar als Alps, i així. Llavors vaig dir d’anar al més alt d’Àfrica i vaig anar al Kilimanjaro, que ja són 5.000 metres, després a l’Elbrús, el més alt d’Europa, i posteriorment vaig voler el més alt d’Amèrica i Sud-amèrica i ja passes la barrera dels 6.000. Entremig de tot això vaig conèixer a Nims Dai, el nepalí que va fer els 14 8.000 amb sis mesos. Ell tenia aquest projecte i em va dir que m’unís, i així va ser. Em vaig unir al primer 8.000 al seu equip, va anar bé (riu) i em vaig dir «vull més».
–La gràcia és fer-ho sense oxigen assistit…
–Sí perquè avui dia hi ha molta gent al món dels 8.000 i perd una mica la gràcia. Aquest any al K2 hi havia 140 persones que van fer cim, només tres sense oxigen. Sí, el ‘vuitmilisme’ és accessible a molta gent i està massificat, i sense oxigen la història canvia. Fa un parell d’anys van fer cim a l’Everest entre 400 i 500 persones, cap sense oxigen assistit. És potser la manera més pura o més real de fer-ho. Jo ho comparo amb la bici, és com voler fer el Tour de França amb bici elèctrica, per mi no és el mateix.
–Què aporta, doncs, escalar amb oxigen assistit?
–No puc parlar en primera persona, ja que no ho he provat. Sempre comparteixo amb gent que solen anar amb oxigen, i el que si veig és que quan vas pujant d’alçada vas més fotut, és molt bèstia. Aquí a Andorra, 500 metres de desnivell els fas amb una hora anant tranquil, allà els fas amb 12 hores, i quan vas amb oxigen no és tan exagerat: no tens tan fred i la sang continua circulant igual, és a dir, minimitza tots els símptomes de l’alçada.
–I ho provarà algun dia?
–La idea és que no, almenys dins el projecte. Aquest any vaig a l’Everest i no a nivell tècnic, però d’alçada serà el més complicat per a mi perquè sumar 200 metres al K2 que vaig fer ho veig molt complicat. Hem tingut molt la discussió i la decisió de posar-me oxigen o no s’ha de fer allà, però no hi ha intenció.
–Com ha comentat, enguany objectiu Everest a més de Lhotse. Per què aquests i no uns altres?
–La veritat que no era el pla anar a cap d’aquests dos (riu), ha sigut a últim moment. Al final tinc un equip que em donen un cop de mà, el Marc i la Gemma, i ells em porten el tema patrocinis, dossiers, plantejar els anys, i el pla d’enguany era anar a l’Annapurna, però a nivell logístic s’estava complicant perquè tothom vola amb helicòpter al camp base i llavors per a mi no hi havia una possibilitat d’aclimatar. La intenció doncs va ser anar primer a Sud-amèrica a fer ‘sismils’ i d’allà directe a l’Annapurna. Però aquesta logística té un cost i és que és ja, la gent ja ha arrencat. Així, se’ns va tirar el temps a sobre i vam canviar de plans, i des del meu equip em van dir d’anar a l’Everest. Ens ho vam prendre una mica de conya al principi, vaig parlar amb el Nims i em va comentar que volia ser part d’això, i quan em vaig adonar… estic per anar al cim més alt del món (riu).
–Després de coronar el K2, el repte més difícil de la seva vida, com es planteja aquest cim més alt del món?
–No soc una persona pessimista, tot al contrari, i soc molt realista, per això crec que les possibilitats d’arribar al cim són poques. Són 8.848 metres, és molt alt, i sense oxigen conec molts dels grans alpinistes que ho han intentat i s’han donat la volta. El K2 va ser molt dur físicament entre camp i camp, i espero que a l’Everest, entre camp i camp, sigui una mica més fàcil i em permeti arribar al camp quatre més descansada. Ja li dic, vaig amb poques esperances i no sé què passarà, malgrat això, tot el que pugui fer avançar dins aquesta muntanya serà bonificació.
–Quin és el procés per coronar tots els cims que fa? Preparació física, trekking, etc.
–Quan escales sense oxigen la base és aclimatar, la gent que va sense s’ho salten, i per això de vegades hi ha tants accidents. Llavors, l’ideal és arribar al camp base havent fet un trekking, una cosa que molta gent també se salta. Per exemple el de l’Everest, és un trekking que em conec molt bé perquè l’he fet quatre cops. És molt progressiu, ja que vas pujant d’alçada cada dia fins als 5.000 metres, l’alçada del camp base. Fins allà, en teoria et trobes bé, i d’aquí cap amunt has de tornar a aclimatar. Que vol dir? Fer rotacions d’aclimatació, és a dir, pujar al camp u i tornar a baixar, en la següent rotació tornes a pujar al mateix camp i en teoria, com que ja hi has estat, el teu cos està aclimatat per poder-hi dormir, llavors pujaràs d’alçada fins al cap dos o tres i tornes a baixar. Per fer el K2 vaig fer tres rotacions al Broad Peak i encara així no em va semblar suficient, són muntanyes molt altes. Jo havia dormit a 7.000 metres i quan vaig passar els 8.200 va ser molt dur. Vull dir, tampoc hi ha una llei o uns estudis que diguin que si fas x coses estaràs bé, cada cos és un món i cada expedició és diferent, i el que trobo després d’haver passat tota l’etapa de la covid és que em costa més aclimatar.
–A banda de tot això, entenc que la part mental també és molt important. Com l’entrena?
–Crec que no s’entrena. Al final, i és trist dir-ho, el que he anat veient és que el físic és un comodí, la carta que quan estàs a la misèria tires d’ella, però és completament un joc molt mental. Entenc que si vas amb oxigen és una altra història, però quan vas sense tens una línia que és la de tornar a casa o no, viure o morir, i tu vas caminant sobre aquesta línia des del moment que surts des del camp tres o quatre. La vida no és possible a certa alçada i tu estàs moltes hores allà a dalt, llavors tens molt moment de dir «he de girar», perquè saps que a poc a poc estàs morint, però si gires a la primera no arribaràs mai a cap cim. Recordo al K2 que m’adormia, queia estesa a terra molt bèstia. En quin moment decideixes he de baixar o he de pujar, és un joc mental increïble.
–I com s’ho va fer?
–Si vaig arribar a dalt va ser per dir-me que no volia tornar a aquesta muntanya. Havia d’arribar per no haver de repetir tot el que portava fet. A més, el que passa quan perds una mica el cap amb l’alçada és que no ets tu qui penses sinó el teu subconscient. Si li soc sincera, no sé en quin moment vaig decidir tirar amunt o avall, crec que anava per inèrcia. Vaig tenir aquest punt que m’adormia, però tinc un bon amic amb qui vaig estar a l’estiu escalant als Alps i aquesta primavera, abans d’anar jo al K2, va morir. Es va asseure a descansar, es va adormir i mai es va despertar. Per això, una part del meu cap em deia que havia de dormir, però l’altra em deia que se m’adormia em podia passar com a ell, i entre aquest dilema mental vaig decidir parar a una lloma i menjar una mica, i si veia que no em trobava millor tirar capbaix. Em vaig trobar millor i vaig decidir continuar. La gent que m’ha creuat en aquesta muntanya m’ha vist as meus mínims.
–A banda d’aquesta part física i mental, també té tot un equip darrere. Són imprescindibles?
–Totalment, ja l’equip de casa és imprescindible, és la base. He estat en una expedició on no m’entenia amb l’equip i va ser una agonia, un malson. Vaig tornar a casa desmotivada. Estàs les 24 hores del dia amb aquesta gent, i a part d’això, són situacions on realment et jugues la vida, i si no pots confiar en el teu equip, apaga i marxa.
–Un cop aconseguits els objectius, d’enguany, quins seran els següents?
–Ja aconseguir-ho serà molt difícil (riu). Com li he dit crec que hauré d’anar a l’Everest unes quantes vegades abans de fer el cim. Vaig una mica sobre la marxa, no tinc ni el pressupost ni pressa, quan obtenim una mica de diners dels patrocinadors ens marquem el següent objectiu. No podem planejar molt més, de punt de partida, no saps ni si tornaràs a casa. És complicat.
–Llavors més enllà del projecte ja ni li demano.
–És un projecte que va per llarg, i tant de bo algun dia acabar els 14 cims, però entremig vaig fent projectes personals o escalades més tècniques. Ja hi firmaria anar algun dia a la Patagonia, escalar altres cares de ‘setmils’ o fer un ‘vuitmil’ per una ruta que no sigui la normal. Reptes n’hi ha molts, tot i això, s’ha d’anar pas a pas.
–A nivell més personal, com i quan comença aquesta passió per l’alpinisme?
–No ve de casa, ve del món de l’esquí alpí. Ha vingut a poc a poc i sense buscar-ho. Al final, he estat treballant com a entrenadora d’esquí molts anys i va començar una mica veient les muntanyes i anant a elles.
–Com viuen a casa cada cop que marxa?
–Terrible (riu). No és que estiguin acostumats i ho porten millor, cada expedició és un somni per a mi i un malson per a ells.
–Fins i tot dins d’aquest ‘terrible’, l’han arribat a demanar que no marxi?
–Sempre. Aquest any quan els vaig dir que anava a l’Everest em van demanar si us plau que no hi anés. La resposta sempre quan els explico la pròxima expedició és que no hi vagi.
–Llavors l’alegria quan torna deu ser una cosa…
–Sí. Estan contents que torni, però també estan preocupats perquè saben que ja estic pensant en la següent cita, és una roda sense fi (riu).
–Ha comentat que ha perdut companys, però gent en expedicions?
–No, malgrat això, al K2, per exemple, hi va haver uns quants morts que els coneixes del camp base. Quan vas de pujada a la ruta hi ha alguns cossos que els veus però que ja hi eren, i quan baixes hi ha de nous.
–I això no li fa repensar les coses? Pensar que pot perdre més del que guanya?
–Està clar, i saps que quan fas ‘vuitmils’ és una possibilitat no tornar a casa, i quan aquesta possibilitat es fa real amb gent propera, és quan la vida et fa un cop molt dur en tota la cara i et demostra que ja no és una possibilitat, sinó una cosa real. Puc dir que fa uns anys, després de la hivernal del K2, on vaig perdre més companys, et planteges moltes coses. Has de ser molt fred en aquest món dels ‘vuitmils’, però continues sent una persona.
–Què sent a l’estar a 8.000 metres?
–Depèn, hi ha una barrera dels 8.000 baixos i els 8.000 alts. En els primers, pot ser per exemple quan vaig estar al Manaslu o al Nanga Parbat, on ets conscient del que has fet i ho realitzes una mica tot i el patiment que has viscut dia a dia. En canvi, els alts, estàs tan fumut cada minut que passa caminant que vaig arribar a dalt del K2 i encara el dia d’avui no he pogut processar-ho perquè estàs tan destruït físicament que no tens temps ni de tenir sentiments. Per tant, puc dir que es gaudeixen més els baixos (riu).
–Vostè que ho veu completament des de dins, és l’alpinisme una disciplina d’homes?
–Està clar que ha estat un esport majoritàriament liderat o freqüentada per homes, però això està canviant, cada dia hi ha més dones i, de fet, he compartit camps base on he estat amb més dones que homes. També està clar que el cos d’un home o d’una dona és físicament diferent, i això no vol dir que sigui una disciplina feta pels homes. És real que un home pot carregar més pes, però una dona, per exemple, aclimata millor.
–Ha notat en algun moment un menyspreu?
–Evidentment, sobretot al principi. Crec que una mica la idea quan arribes a un camp base es dona per fet que els homes arribaran a dalt, mentre que les dones no. Ja un cop has fet el cim i tornes al camp, la gent ja abaixa el cap. T’ho pots prendre de dues maneres, o enfadar-te amb la vida i pensar a demostrar, o pots fer com jo i fer-ho al revés, sense pressió i com es dona per fet que no arribaré, tot el que es faci després és una bonificació.
–Relacionat també amb tot el tema dels estereotips.
–Soc una persona gens presumida i portar els llavis pintats xoca molt, d’aquí va començar. Jo tenia els llavis sempre destruïts, com també les mans i les ungles, i vaig veure que amb les ungles, quan me les pintava, no me les tocava. I després vaig fer el mateix amb els llavis, i va començar a ser una part de mi. Un dia ho vaig fer per anar a la muntanya i vaig veure el sentiment que despertava a la gent, de parlar i xiuxiuejar, i envers enfadar-me, em va semblar una cosa molt canalla deixar que parlin i després que ja no ho puguin fer més. Descol·loques tant a la gent que em va encantar, i vaig dir que a partir d’ara amb els llavis vermells fins a la fi del món. És també una manera de trencar estereotips, una cosa que crec que és important, perquè al final tots jutgem i és molt fàcil fer-ho, però és important donar una oportunitat a la gent abans de fer-ho.
