El rellotge ja corre i el marge s’esgota. Falta menys d’un any perquè, l’1 de gener del 2027, s’iniciï la desintervenció progressiva del preu dels lloguers, una decisió que el Govern defensa com a necessària per retornar el mercat a una suposada normalitat, però que arriba en un context de màxima tensió habitacional. El debat sobre l’habitatge s’ha convertit en una de les principals fractures socials del país, marcat per desnonaments, contractes cada vegada més curts, pràctiques per esquivar la normativa —com la coneguda trampa del fill— i una sensació estesa que la inversió estrangera continua gaudint d’un marc favorable, fins i tot quan accedeix a ajuts públics per rehabilitar immobles que acabaran destinats al lloguer.
Aquest horitzó del 2027 va planar, gairebé de puntetes, sobre la salutació institucional de Cap d’Any del cap de Govern, Xavier Espot. El discurs, construït al voltant de la confiança —un valor que molts consideren ja malmès—, de la identitat i del relat col·lectiu del país, va reservar la qüestió de l’habitatge per al tram final, malgrat ser avui una de les principals preocupacions ciutadanes i enmig de rumors persistents sobre un possible avançament electoral. L’escenari escollit no era casual: la intervenció es va enregistrar des de casa Masovera, de Casa Rossell, avui reconvertit en Escola de Formació de Professions Esportives i de Muntanya, un lloc carregat de simbolisme històric des d’on Espot va apel·lar al sentiment de pàtria, al vincle amb les muntanyes i a allò que defineix la societat andorrana.
El compte enrere cap al 2027 ja ha començat en un mercat del lloguer tensionat fins al límit, amb gairebé la meitat dels contractes fora de la protecció legal
Només després d’aquest recorregut discursiu va arribar la referència a l’habitatge. El cap de Govern va recordar que d’aquí un any començarà la desintervenció gradual i progressiva de la pròrroga forçosa dels contractes de lloguer, assegurant que es farà amb “salvaguardes i mecanismes” de seguiment per garantir la “seguretat jurídica i social”, evitar increments “desproporcionats” i facilitar que el màxim nombre possible de llogaters puguin continuar vivint al mateix habitatge. Paral·lelament, va reiterar el compromís d’ampliar el parc públic fins a gairebé mig miler de pisos el 2027 i de mantenir programes com el d’adquisició del primer habitatge, amb avals i interessos assumits pel Govern durant els primers set anys.
La desintervenció, però, no és un concepte abstracte, sinó que es concreta en un marc legal molt precís. La Llei 24/2023, del 28 de novembre, de mesures de protecció i d’estabilitat del mercat d’arrendaments, estableix un sistema de pròrrogues automàtiques en funció de l’any de signatura del contracte, sempre que no hi hagi acord entre les parts. Els contractes més antics, signats el 2019 o abans, disposen encara de tres anys de pròrroga; els del 2020, de dos anys a partir del 2025; els del 2021, d’un any a partir del 2026. El punt crític arriba amb els contractes del 2022, que ja no tenen cap pròrroga legal i que el 2027 podran extingir-se, renovar-se o prorrogar-se segons la voluntat del propietari i del llogater.
És aquí on les dades de l’AR+I, publicades el passat 29 de desembre, encenen totes les alarmes. Més del 42% dels contractes de lloguer vigents tenen una durada de tres anys o menys, cosa que significa que gairebé la meitat són nous o recents i, per tant, no quedarien protegits quan s’activi la desintervenció. Davant d’això, el Govern sosté que prop del 70% dels contractes continuen sota protecció, però la lectura social és molt menys tranquil·litzadora.
“La desintervenció dels lloguers es farà de manera gradual, amb salvaguardes per evitar increments desproporcionats i garantir seguretat social i jurídica” – Xavier Espot
A aquesta incertesa s’hi afegeix la qüestió de les pujades. En una de les trobades de Nadal amb la premsa, Espot va concretar que la descongelació es farà de manera gradual i en funció del preu del metre quadrat. Els lloguers més baixos, fins a 8 euros per metre quadrat, podran experimentar increments anuals amb un màxim teòric del 25%; a partir d’aquest llindar, la pujada es redueix al 10%, i en alguns casos especials pot quedar limitada al 5%. Sobre el paper, el Govern parla de control. A la pràctica, però, la conclusió és clara: hi haurà increments inevitables. Un pis de 80 metres quadrats que avui es paga a 6 euros el metre quadrat -uns 480 euros mensuals-, podria passar a costar 600 euros. Un habitatge a 9 euros el metre quadrat s’enfilaria fins als 792 euros, i un lloguer elevat de 15 euros el metre quadrat arribaria als 1.260 euros al mes.
Tot plegat xoca frontalment amb la realitat del mercat. Segons la interpretació de les dades de l’Observatori del segon semestre del 2025, el lloguer mitjà se situa ja entre 23 i 25 euros per metre quadrat, amb un preu mitjà dels habitatges ofertats de 3.018 euros mensuals, mentre que el salari mínim és de 1.447 euros. La bretxa entre ingressos i cost de l’habitatge no només persisteix, sinó que s’eixampla, alimentant la percepció que l’accés a un pis digne és, per a una part creixent de la població, senzillament inassolible.
