Arribada a Andorra fa més de mig segle després d’haver deixat enrere la seva terra natal, Isabel Olivares ha estat testimoni de la transformació del Principat fins a convertir-se en el país que avui coneixem. Amb motiu del seu centenari, aquesta padrina ha conversat amb aquesta casa sobre una vida marcada per l’esforç, la fe i, sobretot, per la família, la qual defineix com «el meu orgull més gran». Nascuda, doncs, a la província de Jaén, Olivares explica que va créixer en una família pagesa fins que les expropiacions derivades de la situació política de l’època van obligar-los a abandonar aquelles mateixes terres: «Venim de gent agricultora. Ens van expropiar a tots els que érem allà», recorda.
L’arribada a Andorra es va produir ara fa 53 anys, seguint el camí que abans havien iniciat les seves dues germanes. Un canvi de rumb que va suposar un canvi profund per a Olivares, més tenint en compte que pràcticament mai havia sortit del seu poble natal. Tanmateix, té clar que «ara aquí em trobo molt millor. Estic a gustíssim», afirma entre riures, apuntant que durant 20 anys va desenvolupar tasques de neteja al Comú de Sant Julià de Lòria, seguida, posteriorment, per la seva filla, qui va treballar una altra vintena. Una etapa que Olivares recorda amb un afecte especial: «El comú m’ha alegrat la vida», més tenint en compte l’homenatge que li van dedicar aquest dilluns coincidint amb el seu centenari.
Malgrat haver viscut el profund creixement urbanístic, econòmic i social del país, la padrina evita comparar el passat amb nostàlgia. I és que, tot i reconèixer que la seva infantesa a Andalusia estava envoltada de l’afecte dels veïns i de la vida al camp, deixa ben clar que avui dia viu molt millor aquí. «Ara em trobo molt bé. Aquí visc molt millor», assegura. No és l’única resposta en què es mostra taxativa, ja que, quan se li demana quin ha estat el moment més important de la seva vida a Andorra, respon amb la mateixa força i vitalitat: la família. El seu orgull més gran després d’un segle de vida. «Ho faria tot per la meva família», afirma emocionada.
No podem passar per alt els records més dolorosos de tota una vida, que, per desgràcia, també hi són. Per a Olivares, són aquells que, sens dubte, estan vinculats als seus éssers estimats. Recorda especialment la mort del seu pare, amb qui estava molt vinculada, i que roman enterrat a Jaén, mentre que la resta de la família descansa ja al Principat. «És llei de Déu. Ens hem d’enterrar allà on morir», reflexiona amb serenitat. De fet, la fe és un dels fils conductors d’aquesta centenària, qui assegura que continua resant cada nit i atribueix bona part de la seva longevitat a aquesta confiança en Déu: «Algunes vegades dic: ‘Senyor, mantén-me així mentre visqui'».
I és que, malgrat que els metges li diuen que està «neta per dins», Olivares afegeix una altra explicació: «Crec que hi ha alguna cosa». Una fe que inclús va més enllà, perquè, quan se li pregunta per quin consell donaria a la Isabel de només vint anys, tampoc dubta. «Que continués creient en Déu«, respon, convençuda que aquesta fe l’ha ajudat a afrontar tant els moments feliços com les pèrdues.
Així doncs, i ja amb els cents anys sobre l’esquena, la padrina diu sentir-se satisfeta amb la vida que ha construït. Menja bé, camina amb autonomia i dorm «a cama solta», confessa entre riures. No demana grans coses, només conservar la salut i continuar envoltada dels seus: «Jo ja no vull marxar d’aquí. Aquí estic bé«, conclou amb un somriure, resumint en una sola frase més de mig segle de vida al Principat.
