L’Alzheimer és una malaltia coneguda per com afecta les persones que la pateixen, fent que aquestes perdin la memòria a mesura que va passant el temps i provocant que els malalts acabin oblidant-se de portar a terme les funcions vitals, de saber qui són i de recordar als seus éssers estimats. Aquests últims, tot i no patir-la, són un dels més afectats per aquesta malaltia neurodegenerativa, ja que el desgast físic i emocional va en augment a mesura que aquesta és més aguda.
Segurament, tothom coneix el cas d’algun familiar o amic que s’hagi trobat en una situació desesperada com la que es va trobar una família que resideix al país des de fa més de 25 anys. La seva padrina, diagnosticada d’Alzheimer als 80 anys, va rebre el suport constant de les filles, els gendres i els nets per donar-li la millor qualitat de vida durant els sis anys que va durar la malaltia fins que aquesta va posar fi a la seva vida. Durant els primers cinc anys, el nucli familiar va intentar pal·liar les necessitats de la padrina, fins que va arribar un punt insostenible, en què les filles havien de tancar amb clau a la dona per assegurar-se que aquesta no suposava un perill per a ella mateixa.
Davant d’aquesta realitat, van acudir als serveis socials per demanar suport i buscar la millor manera de cuidar la seva mare, ja que fins llavors s’havien repartit les tasques de cura per torns setmanals. La resposta a aquesta petició va ser decebedora: “Mireu una residència privada”. Malgrat no descartar aquesta opció, van investigar els costos, que oscil·laven entre els 2.700 i 3.000 euros, depenent del grau d’avançament de la malaltia. “Podíem arribar a pagar uns 1.200 euros, que és el que ens hauria costat al nostre país d’origen”, explicaven les filles a aquest mitjà, amb llàgrimes als ulls, reconeixent que no podien assumir un preu tan elevat.
Sense poder pagar una residència privada i amb un sentiment de frustració després de la reunió amb l’assistenta social, la família va buscar ajuda en la Plataforma d’Ajuda a les Víctimes d’Errors i Negligències Mèdiques, dirigida per Meritxell Torra, la qual es va disposar a buscar una solució a la problemàtica. Segons va explicar la presidenta de la plataforma a EL PERIÒDIC, des d’Afers Socials van justificar la manca d’ajuda per la condició de resident passiva amb què la padrina havia arribat a Andorra des de Portugal, una condició que tot i que li permetia accedir a la sanitat a través de la CASS, no li donava dret a certs serveis socials, com l’ingrés en una residència pública.
Aquest fet es devia a un document signat per una de les filles a immigració, permetent l’entrada de la seva mare com a resident passiva. “Jo el que volia era tenir a la meva mare amb mi, ja que el meu pare havia mort feia uns anys i jo acabava de tenir al meu fill, ella aquí podria estar bé i podia estar amb mi”, confessa la germana gran. “Al final la meva preocupació és que pogués arribar com més aviat millor, ja que quan et trobes en aquesta situació no et pares a pensar en el futur”, afegeix la dona. Així i tot, Torra creu que moltes persones es troben en la mateixa situació, signant aquest document sense preveure les possibles conseqüències legals i la manca d’ajuda que podrien trobar en el futur.
Després de la mort de la seva mare aquest estiu, les filles només desitgen que el seu cas serveixi d’exemple i que ningú més es trobi desprotegit per culpa d’un paper signat. Esperen que aquesta situació serveixi per conscienciar i, si és necessari, impulsar canvis en la normativa per garantir que totes les persones puguin rebre l’atenció que necessiten, independentment de la seva situació administrativa.
