En la sanitat les conseqüències més notables han estat l’endarreriment en tractaments i operacions no urgents, l’impacte en les llistes d’espera, el cansament físic i psicològic del personal sanitari i la visualització de les retallades en un sector essencial de l’estat de benestar.
En l’àmbit econòmic ha suposat un triple impacte a escala global sobre la producció, la interrupció en les cadenes de subministrament i distribució i les repercussions financeres en les empreses, les seves tresoreries i el mercat borsari.
En la població, segons els experts, han estat més que evidents l’augment de divorcis, quadres d’estrès i angoixa deguts a la incertesa i la por davant un futur que es preveu complicat, econòmica, política i socialment.
En el medi ambient, si bé és cert que el fre de l’activitat ha tingut aspectes positius com que les emissions de gasos contaminants s’han reduït i els índexs de pol·lució han baixat en tot el planeta, cal destacar un augment de residus en concret dels plàstics d’un sol ús com guants, mascaretes, pantalles de protecció utilitzades als hospitals i al carrer com a mesures per prevenir el contagi.
Aquests són a grans trets alguns dels efectes més notables que ha provocat la Covid-19, i llavors, ara el que em pregunto, intentant fer un exercici de futurologia, és quins poden ser els escenaris possibles per abordar cadascuna d’aquestes qüestions i si serem capaços de fer-ho de forma conjunta per trobar solucions que ajudin a tothom a tirar endavant.
Són moltes les incògnites sobre què passarà amb el coronavirus en un futur i molts els experts que s’afanyen en analitzar amb les dades que es tenen quins són els panorames més probables amb els que ens podem trobar. La Universitat de Minnesota ha presentat un estudi basat en vuit pandèmies de grip des de l’any 1700 fins a l’actualitat, avaluant com va afectar en cada cas a la població, quines conseqüències va tenir i la seva durabilitat en el temps. Amb el recull de tota aquesta informació s’ha fet una projecció del que podria passar amb la Covid-19. I sembla ser que hi hauria tres hipotètics escenaris plausibles:
Escenari 1
Després de l’actual onada de casos s’espera que hi hagi una sèrie de rebrots més petits, generant una gràfica estil pic i vall, unes situacions que s’aniran produint de manera continua, però que aniran disminuint en intensitat de manera gradual fins algun moment de l’any 2021.
Escenari 2
Un cop finalitzi l’actual onada de contagis es viurà un període de tranquil·litat durant l’estiu, per viure una onada encara més gran durant la propera tardor o a l’hivern. A continuació es poden anar produint rebrots més petits per acabar desapareixent al 2021.
Escenari 3
No existiria cap patró definit ni de repliques ni de pujades ni de baixades, sinó que simplement hi hauria una espècie de combustió lenta que s’aniria apagant amb el pas del temps. Per tant, seria qüestió de mesos que baixés la intensitat i el nombre de contagis.
De manera que els experts de Minnesota calculen que la pandèmia del coronavirus durarà aproximadament entre un i dos anys, el que significa que en els propers 18 a 24 mesos haurem d’estar preparats per prendre mesures de protecció com la mascareta, la higiene de mans, el distanciament social i el confinament selectiu en cas que fos necessari, per tal de frenar noves onades.
El fet que el virus segueixi propagant-se al llarg del temps és una realitat amb la qual ens haurem d’acostumar a conviure, quelcom que no acabarà fins que almenys dos terços de la població mundial sigui immune; aquest serà el primer símptoma que s’està guanyant la batalla a la malaltia. Si al llarg d’aquest camí es troba un tractament efectiu o una vacuna, això ajudarà a accelerar el procés i salvar moltes vides, el que es preveu que s’allargarà ben bé fins a meitat del 2021.
Tota aquesta conjuntura ha deixat en evidència la nostra vulnerabilitat, la rapidesa amb què poden canviar les coses, i ha accelerat les deficiències d’un sistema que ja mostrava signes d’esgotament i caducitat. Ara toca adaptar-se, aprendre a viure en la incertesa i fora de la nostra zona de confort, però sobretot reinventar i crear un model més just, més humà i més respectuós amb el planeta.
Vull ser optimista i sent conscient que no es pot tenir tot sota control, que hi ha moltes coses que no depenen directament de cadascun de nosaltres i caldrà veure quines decisions van prenent els diferents estats i quins són els seus resultats. Segueixo creient en l’ésser humà, en la seva capacitat de lluita i de resiliència per tirar endavant. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.
