Els temporers d’hivern cobren de mitjana uns 500 euros mensuals menys que un treballador resident per realitzar la mateixa feina. Aquesta és una de les principals dades que s’extreu de l’estudi sociològic ‘Enquesta temporers/es d’hivern 2025/26’, publicat per Andorra Recerca+Innovació (AR+I) i elaborat per l’investigador Lluc Sasplugas amb els sociòlegs Joan Micó i Carla Guillot. La recerca s’ha dut a terme a partir d’enquestar a 313 persones temporeres entre febrer i març del 2026 a través del treball de camp dels enquestadors de l’AR+I.
L’informe també reflecteix la diferència salarial segons la categoria de feina. En aquest sentit, tenint en compte que el salari mitjà dels temporers és de 1.604 euros al mes, aquest pot variar en funció del sector laboral, sent l’esquí el més ben remunerat amb una mitjana de 1.703 euros, mentre que els temporers que cobren un sou més baix treballen a l’hostaleria, amb un salari mitjà de 1.557 euros.
Un habitatge precari
L’estudi analitza en detall les condicions d’habitatge de les persones temporeres. En aquest aspecte, cal destacar que inverteixen, de mitjana, entre 500 i 1.000 euros mensuals per pagar l’habitatge on viuen, el qual acostuma a ser una habitació compartida entre dues persones. En els casos més extrems, fins i tot poden arribar a viure sis persones sota el mateix sostre, les quals normalment són companyes de feina i, per tant, no comparteixen cap vincle afectiu (no són parella ni família).
Els que més paguen són els que viuen en un pis o apartament compartit amb una despesa de 800 euros i els que menys els que viuen en hotels o espais oferts per la mateixa feina que paguen entre 292 euros i 243 euros. Un 50,7% viu en pisos o espais oferts per la feina i el 49,3% ho fa en pisos privats, sobretot compartint pis.
Respecte de les condicions de l’habitatge, les persones enquestades declaren que els preus dels pisos són alts, estan massificats i, per tant, no tenen intimitat, o tenen males condicions materials. De fet, un 27% manifesta que té algun problema amb l’habitatge. Un 35% esmenta l’amuntegament i la manca d’intimitat; un 10% les males condicions materials (entre les quals tenir una temperatura adequada a la llar), i un 4% assenyala el control, les normes i els conflictes de convivència.
Una gran dependència
L’estudi demostra que el vertader motor que fa possible la migració temporera a Andorra és la relació directa entre el treball i l’allotjament. Per tal de sobreviure a l’elevat cost de vida i poder estalviar, un objectiu compartit pel 63% dels enquestats es veure’s abocats a acceptar mecanismes de contenció de costos i a fer un gran volum d’hores extres per tal de recuperar la inversió feta.
Aquesta dinàmica esdevé un factor de vulnerabilitat greu a causa de la dependència de l’ocupador. D’una banda, la mobilitat laboral o possibilitat d’ascens queda completament bloquejada. Com que més de la meitat dels temporers s’allotgen en espais proporcionats directament per l’empresa, concretament un 43% en hotels o albergs i un 8% en pisos de l’empresa, canviar de feina implica perdre la llar.
D’altra banda, aquest escenari genera un fort poder monopsònic. Aquesta realitat, lligada a un model de quotes migratòries restringides per sectors, atorga un poder gairebé absolut als ocupadors. El temporer es troba atrapat en una posició de baix poder de negociació individual sense cap mecanisme de protecció politicosocial. Com a conseqüència, es veu obligat a acceptar condicions d’allotjament massificades, amb una mitjana de dues persones per habitació i fins a 80 persones en alguns albergs, per por de quedar-se al carrer i haver d’abandonar el país.
Un model contradictori
L’estudi conclou que Andorra d’una migració expansiva a un sistema institucionalitzat i estructural, amb més regulació, però «sense evidències clares de millora de la protecció social». Les regulacions recents del Govern s’han enfocat més en la «securització» (control de quotes i d’allotjaments per protegir els residents i evitar l’efecte crida) que no pas en la millora de la protecció social del temporer, el qual queda desemparat.
Actualment, el sistema andorrà pateix una contradicció clara: necessita una gran quantitat de mà d’obra estacional, un volum anual que volta entre les 5.000 i 6.000 persones. No obstant això, el teixit econòmic i urbanístic del país no és capaç d’allotjar-la de manera digna a causa de la manca d’habitatge. En definitiva, l’estudi posa en relleu la urgència de revisar el model de contractació en origen i la llibertat de mobilitat entre empreses per evitar situacions d’alta conflictivitat social i precarietat.
