«La sensació que a mi em queda és que quan l’Emili ha passat per la teva vida, t’ha millorat com a persona». Són paraules de Marc Pujol que resumeixen una història que, gairebé una dècada després, continua molt present en la memòria dels qui la van viure. L’FC Andorra celebra aquest dijous el seu 84è aniversari, una efemèride que convida a recuperar un dels capítols més especials de la seva història recent, aquella temporada 2016/17 en què el conjunt tricolor va somiar amb un retorn a Tercera Divisió que no aconseguia des del 2002, de la mà d’un entrenador que va deixar una empremta inesborrable.
Emili Vicente només va dirigir l’equip durant uns mesos, però va transformar el vestidor i va aconseguir que el club tornés a competir per un ascens. Àlex Sánchez, Oriol Roch, Robert Font i l’esmentat Pujol, quatre integrants d’aquella plantilla, reconstrueixen per a El Periòdic una temporada marcada per la il·lusió, la competitivitat i una pèrdua que ho va canviar tot. Cal recordar que aquell curs no havia començat amb Vicente a la banqueta. El tècnic de la Seu d’Urgell va arribar a l’octubre per substituir Justo Ruiz, després de les discrepàncies entre l’anterior cos tècnic i la directiva, amb un equip que venia d’acabar 10è la temporada anterior.
Vicente, amb experiència en equips com el Lleida, el Reus i el Balaguer, va aportar una altra manera d’entendre la competició, en un context en què les dificultats econòmiques tampoc no eren alienes a l’entitat pirenaica. «Ens va donar un plus de motivació i de dinamisme, tot allò que genera caràcter en un equip i que et permet arribar on realment pots arribar», ha recordat Sánchez, qui destaca el compromís d’un entrenador que compaginava la feina a Lleida amb els desplaçaments al Principat per dirigir els entrenaments.
El canvi es va notar especialment en la preparació i en l’exigència diària. Roch, qui considera aquell curs el millor de la seva trajectòria futbolística, recorda que l’arribada de Vicente va suposar «un canvi molt radical, tant físicament com tàcticament». «Ens vam posar molt forts, perquè fèiem l’entrenament que tocava i, quan acabàvem, encara continuàvem amb la preparació física. El ritme que es va agafar va ser molt bèstia, perquè hi havia jugadors molt bons i la intensitat de cada sessió era altíssima», ha assenyalat. Segons esmenta, el tècnic urgellenc va introduir una metodologia pròpia de categories superiors i va aconseguir que l’equip adquirís hàbits més professionals.
L’exigència també es traslladava a les decisions esportives. A tall d’exemple, Roch, acostumat a ser titular, va començar a la banqueta amb el nou míster i va haver de recuperar el lloc. «Em va deixar fora dos o tres partits, però a base de treball vaig tornar a l’onze. Després la relació va ser excel·lent i em tenia molta confiança», ha rememorat. Més enllà del treball físic i tàctic, tots quatre exjugadors coincideixen a fer esment de la cohesió del vestidor com una de les claus d’aquell FC Andorra. «Els equips de l’Emili sempre eren molt competitius. Podien estar lluitant per pujar o passar una temporada més complicada, però mai no donaven una imatge de deixadesa o de poc sacrifici», ha asserit Pujol.
El migcampista, així mateix, ha posat l’accent en la confiança que generava el tècnic: «Hi havia un sentiment de grup, d’estar tots units i d’anar tots darrere seu. Si l’Emili ens deia que havíem d’anar per aquí, hi anàvem sense pensar-nos-ho. Tothom creia molt en ell». Font, per la seva banda, ho resumeix amb una imatge que va més enllà de la pissarra. «L’Emili va saber crear una família dins del vestidor i ens tractava a tots per igual. Ningú sabia més de futbol que ell i ens transmetia tot aquell coneixement. Això es va veure reflectit durant la temporada», ha dit.
Aquella proximitat no desapareixia quan s’acabaven els entrenaments. Font, qui aleshores vivia a Andorra lluny de la família, conserva un record especialment personal de l’entrenador. «Era com un pare per a tots. Jo estava sol al país, amb els companys de pis, i ens trucava cada dia per saber si estàvem bé o si necessitàvem alguna cosa. Més d’una vegada pujava a veure’ns al pis. Ens cuidava molt, sobretot als que érem de fora», ha relatat. Pujol coincideix en aquesta sensibilitat i destaca una qualitat poc habitual en el futbol: «Tenia una intel·ligència emocional enorme. Estava atent a tot, podia apropar-se a un jugador i preguntar-li per un company que no passava un bon moment».
La relació amb els futbolistes era, precisament, un dels trets que més el distingien. «Abans de coincidir amb ell, tothom em deia que els qui més contents estaven amb l’Emili eren els jugadors que habitualment no jugaven», ha afegit Pujol. Sánchez, en la línia, també recorda que sempre trobava la manera de fer sentir important qualsevol futbolista. Amb aquella combinació d’exigència i confiança, l’FC Andorra va arribar al tram final de la lliga en disposició de disputar l’ascens i, a falta d’una jornada, l’equip sumava 61 punts, els mateixos que el Sants, segon classificat, mentre que l’Horta liderava el grup amb 62.
L’últim compromís, precisament al camp del Sants, havia de decidir quin dels dos equips accedia a la promoció. Per tant, era l’oportunitat de culminar una temporada que havia superat les expectatives inicials. «Ens vèiem totalment capacitats per aconseguir-ho», ha assegurat Sánchez, mentre que Font ha fet memòria d’aquell curs com «el més històric i brutal» dels tres que va passar al club. Tot semblava preparat per a un desenllaç memorable, però el 25 de maig del 2017, quan només faltaven uns dies per al darrer partit, va arribar una notícia que ningú no podia imaginar.
«L’Emili va saber crear una família dins del vestidor i ens tractava a tots per igual. Ningú sabia més de futbol que ell i ens transmetia tot aquell coneixement. Això es va veure reflectit durant la temporada» – Robert Font
Emili Vicente va morir als 52 anys mentre practicava ciclisme, una de les seves grans passions, al coll de la Gallina. La notícia va sacsejar el futbol andorrà i català, però sobretot un vestidor que havia compartit amb ell l’entrenament del dia anterior. «Ho vam rebre amb una incredulitat absoluta. Havíem estat junts el dia abans. Era una persona superactiva, tant mentalment com físicament, i no podies entendre que hagués passat una cosa així. Va ser molt dur, molt», ha recordat Pujol, qui encara s’emociona quan explica com va rebre l’avís i com els jugadors es van reunir aquella mateixa tarda.
«Ens vam trobar al vestidor de la Borda Mateu i l’equip estava desolat. No ho encaixàvem, no ens crèiem el que estava passant. Aquella mateixa setmana havíem de jugar el partit més important de la lliga i ens trobàvem en una situació de xoc absolut«, ha relatat Sánchez. El dolor va adoptar formes diferents en cadascun dels jugadors. Roch, lesionat en aquell tram de temporada amb una ruptura completa del lligament creuat anterior, mantenia una relació especialment propera amb Vicente i amb el seu entorn familiar per la vinculació de tots dos amb l’Alt Urgell. «Per a mi va ser molt dolorós, també en l’àmbit personal. Encara que ja no pujava tant a entrenar perquè estava lesionat, em va impactar moltíssim», ha explicat.
Font ha assenyalat així el neguit de les primeres hores: «Estava treballant i vaig veure 15 trucades del meu pare. Ja vaig pensar que alguna cosa passava. Vaig plegar, vaig anar al pis i després vam anar a l’Estadi Comunal per saber més coses». El matx contra el Sants es va ajornar una setmana, fins al 4 de juny, i el vestidor va haver de preparar el duel més important del curs sense l’home que l’havia conduït fins allà. «Imagina’t haver d’anar a entrenar durant aquella setmana per jugar un últim partit històric sense l’Emili», ha lamentat el mateix defensa.
El desenllaç va ser tant cruel com ajustat. L’FC Andorra va empatar a un gol al camp del Sants, amb una diana de Cristian Martínez al minut 75 que va igualar el gol inicial dels barcelonins. Els tricolor van acabar tercers, amb 62 punts, empatats amb el segon classificat, però sense el premi de la promoció. En tot cas, els homenatges a Vicente van marcar una jornada en què el resultat esportiu havia passat a un segon pla. Després de la seva mort, Eloy Casals i Richard Imbernón van assumir la responsabilitat de dirigir l’equip, una tasca que Sánchez encara agraeix: «Van fer una setmana espectacular, ho van donar tot perquè poguéssim competir tan bé com fos possible i realment ho van aconseguir».
El pas del temps no ha esborrat aquell llegat. Així, Pujol recorda que, després de la mort del tècnic, el grup va necessitar suport psicològic i va compartir sessions en què molts futbolistes van acabar plorant junts. Per a ell, la victòria de la selecció andorrana contra Hongria, el juny d’aquell mateix any, va ajudar a viure el dol d’una altra manera: «Hi havia una aura especial, una sensació diferent. Molts jugadors d’aquell FC Andorra érem a la selecció i crec que aquella victòria ens va permetre quedar-nos una mica més en pau».
Roch conserva la lliçó de no rendir-se mai, mentre que Sánchez ha destacat l’optimisme d’un entrenador que sempre trobava la manera d’animar els seus jugadors. Fins i tot Font duu tatuades les inicials de Vicente, un nen jugant a futbol i les muntanyes del Principat. Una manera de mantenir viva aquella temporada i aquell entrenador que, com expressa Pujol, «era una persona cent per cent honesta, tant professionalment com humanament. No va tenir mai una mala paraula ni un mal gest amb ningú. La sensació que a mi em queda és que quan l’Emili ha passat per la teva vida, t’ha millorat com a persona».
