En el marc de la 28a Diada andorrana a la XLVII Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, l’estudiant andorrana Judith Pampalona, va presentar un anàlisi de les particularitats del Principat i la resta de microestats europeus.
A partir d’aquesta ponència, es va destacar que el nombre d’emprenedors estrangers que tenen una empresa a Andorra ha augmentat en els darrers anys, doncs al 2011, la població emprenedora andorrana estava distribuïda de la següent manera: el 60% d’emprenedors eren del país mentre que el 40% eren forans. Però al 2014, els percentatges van patir una petita variació, doncs el 56% de la població emprenedora del país era autòctona i el 44% estrangers. Destacar també que al 2011, hi havia un total de 7.280 emprenedors, mentre que al 2014, n’hi havia uns 7.570. Per tant, en aquests darrers anys, no només ha augmentat el percentatge d’emprenedors estrangers sinó també el total d’empresaris del Principat.
Segons l’estudi de Pampalona –subvencionat pel Govern d’Andorra–, l’augment d’aquests emprenedors estrangers pot ser degut en part a l’obertura econòmica, doncs des que el Principat no té unes restriccions tant estretes pel que fa als drets econòmics dels seus immigrants, els empresaris foranis han tingut més facilitats per poder-se introduir al mercat andorrà.
D’altra banda i seguint amb l’anàlisi dels petits països, Pampalona va desglossar diferents àmbits d’alguns microestats, com l’acceptació de la doble ciutadania, els anys mínims per obtenir la nacionalitat del país o el percentatge d’atur. D’aquesta última dada, destacar que Andorra estar en quarta posició respecte als set microestats que Pampalona va analitzar, doncs al 2014, el Principat es trobava amb un 4% d’atur, mentre Malta, San Marino i Luxemburg estaven per sobre de la llista amb un 5,9%, 7% i 7,1% respectivament. De la mateixa manera, al 2014, el Vaticà, Mónaco i Liechtenstein es trobaven amb un percentatge d’atur per sota d’Andorra, amb un 0%, 2% i 2,3% respectivament.
Pel que fa als anys necessaris per obtenir la nacionalitat, al 2014 el Principat estava gairebé al capdavant dels set microestats analitzats, doncs és necessiten 20 anys de residència consecutiva per obtenir la nacionalitat andorrana, mentre que Malta, Luxemburg i Mónaco en fixen cinc, set i 10 anys respectivament. Pel que fa a Liechtenstein i San Marino, els anys mínims per obtenir la naturalització del país són 30. I un cas excepcional, és el Vaticà, doncs segons les funcions, el període establert és un o altre.
Davant d’aquestes dades, Pampalona va concloure que els microestats són països amb unes «característiques econòmiques i unes possibilitats laborals, que a priori, els converteixen en destinacions molt atractives per migrar: baix índex d’atur, sous alts, contextos molt segurs amb un baix nivell de vandalisme, baixos impostos, alta homogeneïtat, etc». Tanmateix, a causa d’aquests fets, els governs microestatals tendeixen a «desenvolupar polítiques que afavoreixen als seus natius amb la finalitat de conversar la seva essència social i cultural i, d’altra banda, per tal d’evitar ser absorbits per les economies dels grans estats». Però una excessiva dependència «exposa l’economia d’un microestat al risc de tenir activitats foranies entre les seves principals fonts de supervivència».
