«Tenim 10.247 persones amb problemes socioeconòmics a Andorra: 7.405 en risc de pobresa, 1.795 amb privació material severa, 598 amb pobresa relativa i 449 amb pobresa severa». Aquest és només un dels missatges que recollien les pancartes que es podien llegir per sobre dels caps dels prop de mil manifestants que van concentrar-se ahir al vespre davant del passatge Biscariet per reivindicar una millora de les condicions de vida. Ni un únic col·lectiu, ni una única franja d’edat, ni una única ideologia. La gent que va desafiar el fred per fer sentir la seva veu era de sensibilitats molt diverses, però totes compartien una mateixa indignació: «Estem farts que trepitgin els nostres drets, no som esclaus!». I no paraven de cridar a l’uníson que «Andorra som tots!» per deixar-ho ben clar als representants polítics.
Tots els assistents tenien la seva història per compartir. «Jo cobro el sou base i el propietari em fa fora del pis on estic vivint. Com m’ho faré per trobar un altre indret per a mi i els meus dos fills?», manifestava una dona tot sostenint un dels seus nens amb la mà. «El Govern passa de nosaltres i no veu quina és la realitat», va prosseguir tot alçant la veu però amb un to d’impotència. No eren poques les famílies que havien vingut amb tots els seus membres. Una jove de nacionalitat andorrana però de pares espanyols parlava en boca seva i explicava que «les pensions que cobren no s’ajusten a la realitat, i menys després que la meva mare s’hagi passat 34 anys al Principat i el meu pare, fins a 50». De seguida es va apressar a afegir que «els lloguers estan molt cars i els meus amics i jo ni ens plantegem comprar un pis per molt que cobrem un bon sou perquè és impossible». I tampoc es va oblidar d’enumerar tots els incompliments del Govern demòcrata.
De fet, «fora DA», «Martí dimissió» o «Espot dimissió» eren alguns dels lemes que anaven entretallant els parlaments que van fer els organitzadors de la concentració i els col·lectius que donaven suport a la mobilització. Perquè si una cosa tenien clara tots els que estaven allà presents era a qui anava dirigida la seva queixa i reivindicació. «No tenim por!», de tant en tant alçaven el to de veu el conjunt de manifestants. «I la vaga per a quan?», deixava anar un jove de fons. «Quina vergonya!», cridaven altres sostenint cartells on reivindicaven unes lleis laborals justes o uns preus dels lloguers assumibles.
Viure amb dignitat
Els grups de joves abundaven però van procurar camuflar-se en un racó des d’on fer els seus stories per a Instagram i compartir les seves experiències. «Som persones joves però estem molt rallats», es queixava una noia de 21 anys que està independitzada però ha de compartir pis per poder assumir totes les despeses i estudiar a distància perquè no rep cap ajut per als estudis. «Em diuen que estudiar és un luxe», va clamar tota indignada.
Aquest sentiment era compartit entre els centenars d’assistents i mentre jo avançava amb certa dificultat entre la massa de gent una dona jubilada em va agafar del braç i em va dir gairebé amb un to de súplica: «No hi ha dret! Volem unes pensions dignes i una paga extra. Andorra està molt maca, però que parin de llançar els diners i comencin a pensar en nosaltres!». Els parlaments carregats de lemes i reivindicacions no es van allargar més enllà de la mitja hora i quan la multitud de gent va començar a diluir-se més d’un va mostrar-se sorprès de la brevetat de l’acte. «Aquesta manifestació està molt bé, però ara hem de fer un pas més i bloquejar el país, com estan fent els Armilles Grogues a França», va reivindicar un dels joves que s’havia quedat amb ganes de més.
