La Carme es va retirar de mestra, després de tota una vida portant canalla de parvulari i primària. La jubilació no li va caure gaire bé i aviat es va desanimar, es va anar entristint i no trobava què fer de la seva vida. Va anar al metge i la van diagnosticar de depressió, quan en realitat estava desanimada, passava un dol com una casa de pagès, perquè tot havia canviat de cop i no sabia què fer de les seves jornades. Anar d’aquí cap allà, mirar la tele, parlar amb les amigues, ocupar-se amb aficions que no li deien gran cosa. O sigui que es va començar a prendre els psicotròpics, ansiolítics i antidepressius que li van receptar, sense tenir present que aquells medicaments li provocarien retenció de líquids i augment de pes.
Va guanyar més de quaranta quilos en un parell d’anys. Li varen començar a fer mal els genolls, de manera que cada vegada li costava sortir més de casa. El no poder sortir, encara l’entristia més i vinga a prendre més ansiolítics i antidepressius. Tot perquè no s’ataca la causa, que és el dol de la pèrdua d’una antiga manera de viure i de treballar. Al contrari, cal arribar a reorganitzar la ment i els hàbits quotidians, per encarar la nova etapa d’una manera constructiva perquè, en cas contrari, a casa s’hi moren! Quants n’hi ha que s’han jubilat i al cap de pocs dies hem anat al seu enterrament, per què no estaven preparats per deixa’l.
A la nit, que es pugui pujar al llit, que qui sopa massa, després no dorm tranquil, diu el refrany. La bona alimentació no significa menjar coses sofisticades, ni complicades, ni ‘pijes’, sinó senzill i poc, el necessari per a l’activitat que un desenvolupa. Quan l’edat avança, ni es menja tant, ni tampoc s’adorm com quan un tenia quinze o vint anys, estudiava o treballava a escarada. De semblant forma, a partir dels quaranta, una articulació o altra ha de fer mal. Només hi ha un tipus de persones que no els fa mal res, que no mengen, ni beuen, ni treballen i només dormen sí, però al cementiri. Mentre estem vius, serà normal que ens queixem d’algun o altre mal, perquè voldrà dir que estem conscients de qui som i del que fem. A la vellesa, sempre tenim un forat per on passa l’aire!
A la Maria li varen catalogar de risc el seu tercer embaràs, ja feia quinze anys, que és l’edat del seu fill més jove. Va tenir problemes de pressió sanguínia i li varen receptar un fàrmac beta-bloquejant, que s’ocupa de bloquejar el cor perquè no pugi de seixanta pulsacions. Jo no ho sabia, però quan anàvem d’excursió i fèiem una pujada, semblava que es moria, directament amb una insuficiència cardiorespiratòria. Fins que no em va explicar que anava dopada, no ho vàrem poder entendre. «Però, per què t’ho prens? Com pots saber que encara ho necessites? Com podem saber si pots fer o no una excursió, si no saps com reacciona de veritat el teu organisme? De cor només en tenim un i tu l’estàs emmordassant.» Res que a poc a poc es va deshabituar.
La primera dependència era la mental perquè i si realment em moro demà mateix! Però no, encara corre. De primeres, va espaiar la presa del fàrmac de dos a tres dies, a quatre, cinc i setmana. Després va passar un mes i dos i tres i es va trobar millor que mai. Un dia va anar de revisió al metge i li va fer proves de pressió sanguínia i li va sortir baixa, quan la beta-bloquejant ja era per això. La de capçalera va començar a tenir suor freda i li trucava a totes hores perquè es deixés de prendre la recepta, però ella no li va contestar. Que pateixi! «Tu creus que m’han tingut dopada quinze anys sense necessitat? M’havien convençut que estava malalta, que no podia i m’havien escapçat la vida sencera.» Però el senderisme és medicinal i t’ajuda a conèixer-te a tu mateix, molt millor que cap facultatiu, que tan sols veus una estona i et capgira la vida.
Res, que les persones formem una unitat d’esperit, ànima i cos (1Te 5,23). Dimensió espiritual en relació amb Déu, el sentit de la vida i el propòsit de l’existència, però no tan sols. Som ànima, perquè som enteniment, voluntat, memòria, intel·ligència i sentiments, que potser és el que més podem arribar a dominar. No cal dir que som cos, éssers orgànics, en relació amb els altres, amb la natura, amb el món. El que fem en una dimensió toca les altres, com en un dòmino. Per aquesta raó, cal estar actius en totes tres. Equilibrar l’exercici físic, amb l’intel·lectual mental, amb l’espiritual. Som un cos carnal animat, un esperit encarnat, perquè estem cridats a esdevenir un cos espiritual (1Co 15,44). En definitiva, el destí sobrenatural de la persona no es troba en aquest món, sinó que aspira a una existència plena i lluminosa.
El no mataràs (Mt 5,21-22) significa, en positiu, cuidar la vida i la salut, tant de l’esperit, com del cos, com de l’ànima; tenint present que, mentre som en aquest món, hi ha una missió i una vocació per dur a terme. Continua fent més feliç donar que rebre (Ac 20,35).
