Es compleix aviat la trentena del traspàs de qui fou bisbe de Vic durant vint anys, Mons. Josep Maria Guix i Ferreres, qui va finar la vigília de la solemnitat dels sants Pere i Pau del 2009. Recordo que ja s’escalfava fort aquell estiu. El bisbe Guix practicava un humor molt especial en tota ocasió. Els seus companys de curs l’anomenaven el bisbe del pont aeri, no per la discoteca de Manresa, sinó perquè sovint volava a la capital de l’estat per atendre els seus cursos de doctrina social de l’Església, camp en el qual era una veritable autoritat, deixant aquesta seva petjada al nostre bisbat. Les seves sortides de to, essent com era una autoritat eclesiàstica i acadèmica, ens deixaven sovint fora de joc. Per cert, que li encantava el futbol i hauria fruït moltíssim amb el mundial d’enguany. Quan explicava una anècdota jocosa, no sabies com posar-t’hi perquè combinava aquella posició de respecte degut amb un interès per eixamplar l’ànim, treure ferro a les situacions i crear bon ambient. Amb ell, no hi havia temps morts, sinó més aviat ocasió per conèixer-te una mica millor. En el meu ànim personal, han quedat gravades a la memòria algunes sortides que aquí reprodueixo.
La primera, una que m’he apropiat. Sempre que ens posen arròs, per dinar haig de fer el comentari: «ja m’agrada l’arròs, ja; però no sé què passa, que cada vegada que en menjo, acabo amb la panxa plena de grans!» La cara dels companys de taula es tornava un poema.
La segona. «S’ha acabat el bacallà!» Ell mateix explicava que, acabat d’arribar a la diòcesi, allà pels principis dels 1980, li tocava celebrar unes confirmacions a Moià, que continua sent molt Moià. El consistori municipal va voler convidar-lo a sopar, però es trobava amb un compromís: «què li farem, i si no li agrada, i si no li va bé?» El bisbe Guix era de vida, li encantava un bon àpat, bona companyia i conversa llarga i distesa sobre qualsevol qüestió. No es mirava el rellotge i maldava per convertir-se en un bon conversador. O sigui que els moianesos varen enviar una delegació per proposar-li si li agradava el bacallà. «Sí, oi tant que m’agrada el bacallà, no tinc manies!» Resolt, doncs, bacallà amb samfaina per al sopar a la plaça de la vila. Perfecte.
Varen venir, però, més confirmacions i per tota la diòcesi va córrer la brama que al nou bisbe, molt trempat, conversador i rialler li agradava el bacallà. Cap problema. Bacallà amunt, bacallà avall. Però sempre bacallà. El bisbe Guix es va adonar que a les seves parròquies només sabien cuinar bacallà, fos a Manresa, Calaf, Ripoll o Sant Feliu de Codines, sempre aquell peix d’Islàndia i va haver d’advertir, a través del seu secretari que, si us plau, si s’havia de quedar a sopar, podien preparar de tot, mentre no fos bacallà, que ja l’havia avorrit!.
