Durant anys, se’ns ha venut la imatge del director que resisteix qualsevol tempesta. El que aguanta, el que no falla, el que sempre troba una manera de reconduir la situació. Però hi ha una veritat menys còmoda: no tots els cicles es poden salvar. I no tots els lideratges han de durar.
Quan un projecte deixa d’arribar als objectius—i no és una desviació puntual, sinó una tendència que es repeteix—, el problema ja no és tècnic. És estructural. I sovint també és lideratge.
Hi ha directors que s’aferren al càrrec amb l’argument de l’experiència. “Ja hem passat per això abans”, diuen. Però el context canvia, els equips canvien, les exigències canvien. El que funcionava fa anys pot ser avui part del problema. Insistir en les mateixes receptes no és perseverança; és immobilisme.
El risc no és només no assolir objectius. El risc és formalitzar el fracàs. Convertir els mals resultats en una nova línia base. Rebaixar expectatives, maquillar dades, buscar excuses externes. I, mentrestant, l’organització es va acostumant a no exigir-se.
Un bon director no és qui aguanta més temps. És qui sap llegir quan el seu lideratge ja no suma. Marxar en aquest punt no és una derrota. És una decisió de responsabilitat. Perquè continuar ocupant un lloc quan ja no es generen resultats sostinguts no només afecta els números; desgasta equips, erosiona confiança i envia un missatge perillós: que no passa res si no s’arriba.
També hi ha una qüestió d’ego. De vegades, el problema no és que no es pugui fer millor, sinó que no es vol acceptar que potser algú altre ho podria fer diferent. I potser millor. Però liderar no és demostrar que ets imprescindible. És saber quan deixar espai perquè altres ho siguin.
Els directors que marxen a temps són els que entenen que el projecte està per sobre del càrrec. Que els resultats no són negociables. I que la credibilitat no es construeix només amb èxits, sinó també amb decisions difícils. Perquè quedar-se massa temps pot convertir una trajectòria sòlida en un final qüestionat. I marxar tard no dona més mèrit; resta lucidesa.
En un moment en què els objectius es repeteixen sense assolir-se, en què els anys passen i els resultats no arriben, potser la pregunta no és què més cal fer. Potser la pregunta és qui ho ha de fer.
I, de vegades, la resposta més honesta—i més valenta— és fer un pas al costat. Perquè si: hi ha moments en què marxar també és liderar.
