La doble nacionalitat continua sent una de les línies vermelles més rígides de l’arquitectura institucional andorrana. I Xavier Espot ho ha deixat clar amb unes paraules tan contundents com reveladores: acceptar-la faria que la identitat andorrana fos “testimonial” i la “buidaria de contingut”. El problema no és només el fons del debat, sinó el marc des d’on es planteja. Andorra és un país petit, sí. Però també és un país construït gràcies a generacions de residents estrangers que han contribuït decisivament al seu desenvolupament econòmic, social i cultural. Entre ells, la comunitat portuguesa, que el mateix mandatari governamental arriba a definir com a indispensable per entendre la identitat andorrana. La contradicció és evident: es reivindica l’aportació d’aquestes comunitats mentre se’ls continua negant una integració política plena si no renuncien als seus orígens. El debat sobre la doble nacionalitat no pot continuar abordant-se des de la por o l’immobilisme constitucional, sinó des de la realitat social del país actual.
