La reforma farmacèutica presentada pel Govern obre un debat delicat: fins on ha d’arribar la regulació d’un servei essencial sense caure en un model excessivament restrictiu? La nova llei aposta per ordenar l’obertura de farmàcies amb criteris poblacionals i territorials, fixant una ràtio de 2.350 habitants i una distància mínima entre establiments. L’objectiu és evitar “zones massificades” i garantir una cobertura equilibrada. Sobre el paper, la voluntat sembla raonable. Ara bé, el risc és convertir la planificació sanitària en una barrera d’accés al propi mercat farmacèutic. Andorra necessita evitar concentracions absurdes, especialment a les zones comercials, però també hauria de vetllar perquè la regulació no acabi blindant privilegis adquirits o limitant la competència sota el paraigua de l’equilibri territorial. També és encertat posar límits a la venda en línia de medicaments amb recepta i reforçar el control sanitari en un context digital cada vegada més desregulat. Però qualsevol reforma d’aquest calibre exigirà transparència, seguiment i capacitat real d’adaptació perquè el sistema no quedi encotillat durant dècades.
