L’habitatge fa temps que ha deixat de ser només una crisi social per convertir-se també en una prova d’estrès institucional. I el debat d’aquesta setmana al voltant de la llei de desintervenció dels lloguers ho ha tornat a evidenciar. No tant pel contingut del text —discutible, com qualsevol reforma d’aquest abast— sinó per la manera com s’ha gestionat políticament. Quan el Govern defensa que una llei “s’aprovarà” abans fins i tot de concloure la tramitació parlamentària i la majoria rebutja pràcticament totes les esmenes de l’oposició, el missatge que es transmet és clar: el marge de negociació era mínim des del principi. I això, en una qüestió tan sensible com l’accés a l’habitatge, erosiona inevitablement la confiança en el debat parlamentari. La majoria té legitimitat per impulsar el seu model. Però governar amb majoria absoluta no hauria de significar governar sense escoltar. Sobretot quan fins i tot el mateix Executiu acaba admetent que hi ha col·lectius que “queden més desprotegits” amb la reforma.
