Fa uns dies, quan pensava sobre que parlar-vos aquesta setmana, em vaig posar a rellegir alguns dels articles que he escrit els darrers mesos, i em vaig adonar d’una cosa de la qual fins ara no n’era conscient. Fins aquell moment, jo estava convençuda que escrivia sobre un ventall de temes ben diferents entre ells. Un dia parlava de l’amor, un altre de la maternitat, un altre de l’enveja, també de l’amistat, després vaig escriure sobre qüestions com els valors, l’atracció, el bullying entre adults o les relacions humanes. A simple vista tot eren històries independents, fins que, de sobte, vaig comprendre que feia mesos que escrivia el mateix article, i no n’era conscient, que tots els meus articles parlaven d’una única cosa i que en realitat eren respostes a una mateixa pregunta.
Perquè quan vaig escriure sobre la maternitat, no estava parlant únicament de ser mare, més aviat parlava de la por a no estar a l’altura. Quan vaig escriure sobre l’enveja no parlava dels qui envegen, sinó que parlava de la llibertat de deixar de viure pendent de la mirada dels altres. Quan vaig escriure sobre l’atracció vaig saber que no sempre triem el que sentim, però sí que triem qui volem ser. I quan vaig parlar de l’assetjament entre adults vaig descobrir que la valentia més gran consisteix a continuar sent un mateix quan uns altres intenten convèncer-te en cas contrari.
Aleshores vaig comprendre que cap d’aquells textos parlava realment de l’amor, de la maternitat o de l’enveja. Ho veieu? En realitat en tots parlava de com viure una vida que pogués reconèixer com a meva. Parlaven d’aprendre a prendre decisions que em permetessin ficar-me al llit cada nit amb la tranquil•litat d’haver estat coherent amb qui soc. I aquesta és la paraula que crec que resumeix tota la meva filosofia: coherència. No es tracta d’èxit, ni de felicitat, sinó de quelcom tan simple com la coherència. Una persona coherent pot tenir dies terribles i continuar sentint pau, perquè viure amb coherència és viure amb valentia, amb amor, amb valors, amb llibertat i amb la gran pau de saber que la persona que ets per dins i la que mostres a la resta del món és la mateixa. I és que, com podrien viure una vida que valgués la pena ser viscuda, deixant de ser nosaltres mateixos? Jo no podria, i per això busco tenir una vida que en mirar enrere pugui sentir-me orgullosa. Amb la sensació d’haver estimat quan calia estimar, d’haver demanat perdó quan era el que calia, d’haver defensat els meus valors quan era incòmode i d’haver triat ser valenta, tot i que estigués morta de por.
I, curiosament, la forma d’expressar aquesta coherència crec que ha estat la mateixa que faig servir al meu àmbit laboral. Ser enginyera és la causa que em provoca aquesta deformació professional de buscar estructures, de trobar patrons que uneixen peces inconnexes. I això és el que, gairebé sense adonar-me’n, he fet amb mi mateixa. Fer servir cada article com si fos un plànol. I avui, per primera vegada, puc desplegar tots aquests plànols sobre la taula i descobrir que en realitat pertanyien al mateix edifici. El que estic construint al llarg de la meva vida.
A partir d’aquest moment ja no rellegeixo els meus articles buscant si estaven millor o pitjor escrits, sinó que intento descobrir qui era la dona que els va escriure. I he comprès que escriure mai va consistir a trobar respostes per als altres sinó a fer-me les preguntes que necessitava respondre per continuar creixent com a persona, les preguntes que m’ajuden a no deixar de ser jo mai. Perquè viure no consisteix a tenir sempre clar el camí, sinó a procurar que cada pas se sembli una miqueta més a la persona que vull arribar a ser.
I donat que el meu article d’avui ha estat una mica diferent del que acostumo a fer, no acabaré amb cap cita ni frase coneguda sinó que acabaré fent-vos una gran reflexió.
Crec que potser la felicitat mai ha consistit a trobar a la persona perfecta, tenir la feina perfecta o viure la vida perfecta. Potser la felicitat és molt més senzilla que tot això. Potser la felicitat consisteix a anar a dormir cada nit sabent que hem viscut d’acord amb el que som i no amb el que els altres esperaven de nosaltres. I és que al final, quan tot passa, l’única cosa que roman és la pau d’haver estat nosaltres, fidels a la nostra essència.
I la meva frase final serà: «Potser el sentit de la vida no consisteix a trobar totes les respostes, sinó a fer-nos contínuament les preguntes que ens ajudin a no deixar de ser nosaltres mateixos». I avui m’acomiado aquí, en aquest punt d’inflexió dins la meva afició d’escriure-us les meves reflexions i els meus pensaments, desitjant que us agradi.
