Vivim en una època estranya per a les relacions, i dic estranya per no dir complicada o impossible, que és molt més depriment. I és que estem en una època en la qual desaparèixer sense donar explicacions sembla més acceptable i altament més valorat que admetre que ja no vols continuar amb la relació. Arribant a l’extrem en què mostrar interès pot considerar-se una feblesa i respondre massa aviat a un missatge, gairebé una declaració de dependència emocional, o fins i tot, si intentem mantenir una conversa fluida amb un intercanvi ràpid de missatges se’ns pot arribar a titllar de tòxics. Vaja, que vivim en una època en la qual ser amable, clar i coherent amenaça de convertir-te en «massa bonàs», o, pitjor encara, en un desgraciat.
Sembla que, per resultar interessant, cal generar incertesa i no demostrar massa interès, mantenint a més una certa distància. En cal donar una de freda i una de calenta, que, en matèria de noves relacions, es tradueix en aparèixer quan l’altre comença a oblidar-te i desaparèixer quan comença a confiar. La situació és tal que ens hem après un interminable catàleg de termes en anglès, com ara ghosting, benching, orbiting, love bombing, breadcrumbing, que ens permeten descriure comportaments que, siguem sincers, parlen d’una cosa bastant menys sofisticada com és la nostra dificultat de relacionar-nos amb honestedat.
D’aquesta manera diem frases del tipus «no vull comprometre’m, però tampoc vull perdre’t», fem breadcrumbing; no reconeixem fets amb un «m’agrada saber que segueixes aquí, encara que no vulgui construir res amb tu», orbitem, i no confessem les nostres mancances amb un «no sé sostenir una conversa incòmoda» i simplement desapareixem. Però el fet de poder posar-li un «nom modern» a la nostra conducta no la fa menys dolorosa.
I el més preocupant no és que hàgim normalitzat aquestes actituds, sinó que fins i tot les premiem. A ulls de la societat actual, la persona que es mostra distant sembla més segura, la que no s’implica es fa més desitjable, la que genera dubtes desperta un interès més gran, i la que parla clar, pregunta com estàs, compleix la seva paraula i es preocupa per les teves emocions corre el risc de ser considerada avorrida, previsible o mancada de caràcter. És com si fer mal fos una demostració de fortalesa, cuidar fos agenollar-se o com si la bondat necessités demanar perdó per existir. I si, ja sé que tota la vida hi ha hagut dones que deien que les hi agradaven els «malotes» i homes que trobàvem molt sexy que una dona és «fes la dura», però eren poquets, el problema és que ara s’ha normalitzat aquest pensament.
No hem de creure que una bona persona sigui aquella que accepta qualsevol cosa, que viu pendent d’agradar o que renuncia a si mateixa per a rebre unes engrunes d’atenció. A parer meu, això no és bondat sinó manca de límits, ja sigui per por a l’abandó o per necessitat d’aprovació. I és que ser bona persona no implica permetre que t’utilitzin, com tampoc implica suplicar amor, justificar menyspreus o quedar-te on no et valoren.
Una persona emocionalment sana pot ser amable i, alhora, saber dir que no; pot escoltar i també saber anar-se’n; pot cuidar sense descurar-se i sobretot i pot expressar el que sent sense convertir les seves emocions en una estratègia per controlar a l’altre. Per això hem d’anar amb molta cura amb totes aquestes conductes, ja que la bondat sense límits pot acabar sent submissió. En contrapartida, si acompanyem la bondat d’autoestima obtenim una de les formes més poderoses del caràcter.
Cal tenir molt clar que una persona assertiva, amb personalitat, habilitats socials i un vincle afectiu sa, no és una persona feble, sinó algú que no necessita crear inseguretats per a sentir-se desitjat, que no juga a ignorar perquè sap mantenir l’interès amb només la seva presència, que no manipula perquè sap seduir des de la naturalitat, que no pidola atenció, però tampoc castiga amb el seu silenci. És algú que parla d’igual a igual, demostra interès sense perdre la seva dignitat i sap retirar-se si no existeix reciprocitat. I evidentment, això no és ser un pusil·lànime sinó tenir una seguretat que no necessita fer soroll.
Potser el problema és que ens hem acostumat tant al caos, que la tranquil·litat ens sembla avorrida. I per això, confonem les papallones a la panxa amb l’ansietat, la intensitat amb la profunditat i la incertesa amb la passió. Ens atreu qui ens descol·loca i desconfiem de qui ens dona pau, fins al punt que si algú ens tracta bé des del principi, busquem el defecte amagat. Si és coherent, pensem que li falta misteri. I si es comunica amb claredat, potser ens sembla massa fàcil. Però hem de tenir molt clar que l’amor no hauria de necessitar fer-nos mal per semblar-nos emocionant.
I és cert que durant molt de temps, en el sector femení, s’ha alimentat la imatge del «malote» com l’home amb caràcter, independent, desafiador, segur i difícil de conquistar. I també és cert que la seguretat resulta atractiva. Però crec hem confós massa vegades la seguretat amb l’arrogància, la independència amb la indiferència i la personalitat amb la incapacitat per a cuidar. Potser no ens atreu el «malote» per ser dolent, sinó perquè s’atreveix a ocupar el seu lloc, parla amb seguretat, no suplica i no sembla necessitar l’aprovació de ningú. Però el gran error consisteix a pensar que aquestes qualitats han de venir necessàriament acompanyades d’egoisme, immaduresa o crueltat. Això no és així. I és que es pot tenir carisma sense humiliar, resultar atractiu sense jugar amb ningú, ser ferm sense ser agressiu i es pot estimar a algú profundament sense perdre’s a un mateix. L’estabilitat emocional no apaga el desig, ans al contrari, li proporciona un lloc segur on créixer.
Necessitem no romanitzar als qui ens mantenen en permanent estat d’alerta, perquè una relació no hauria d’obligar-nos a interpretar silencis, analitzar cada missatge o preguntar-nos constantment quin lloc ocupem i especialment, no hauria de ser una prova de resistència ni una competició per demostrar qui necessita menys a l’altre. Perquè fingir indiferència no és tenir autoestima, evitar tota conversa incòmoda no és protegir la salut mental, manipular no és seduir, i desaparèixer no és posar límits. La veritable maduresa emocional es demostra quedant-se per parlar quan seria més fàcil fugir, i dir la veritat fins i tot sabent que potser l’altre no vol escoltar-la, comprenent que cuidar els sentiments aliens no ens obliga a trair els nostres. I no parlem de ser sempre amable ni de convertir-nos en persones impecables, perquè tots ens equivoquem, sentim por i, en algun moment, aixequem murs. Es tracta de deixar d’admirar les conductes que ens destrueixen i de ridiculitzar aquelles que ens permeten construir.
I evolucioni com evolucioni el terreny de les conquestes, jo continuaré creient en les persones que contesten, que expliquen, que pregunten i que es responsabilitzen de la petjada que deixen, en les que no utilitzen l’atenció com a premi ni el silenci com a càstig i posseeixen la valentia de mostrar-se sense màscares i la dignitat necessària per anar-se’n sense fer mal deliberadament. I, malauradament, pot ser que en aquests temps cuidar sembli revolucionari i ser sincer sigui arriscar-se massa, perquè la bondat no sempre té el magnetisme immediat del caos. Però, quan els jocs perden tirada i acaba l’emoció de la conquesta, descobrim una cosa important, i és que el veritable caràcter no estava en qui ens feia dubtar del nostre valor, sinó en qui mai va necessitar destruir-lo per demostrar el seu.
I avui acabarem amb una frase de Brené Brown, acadèmica, autora i podcaster americana, coneguda pel seu treball sobre la vergonya, la vulnerabilitat i el lideratge, que diu: «El valor comença mostrant-nos i deixant-nos veure».
