La hipergàmia és una d’aquelles paraules incòmodes que generen rebuig inclús abans d’entendre-la. I és que sí, sona freda, calculadora i, fins i tot, interessada. Com si darrere d’aquestes lletres hi trobéssim una dona fent números, alhora que decideix a qui estimar. I suposo que aquesta és la raó que costa tant parlar-ne des de l’honestedat emocional, i no des de l’habitual prejudici ràpid.
Però la realitat, com passa sovint, és molt més complexa que això. I és que darrere de la hipergàmia no només hi ha diners, també s’hi amaguen pors, seguretat, història, i quelcom més primari, com és supervivència. I si mirem encara amb més atenció, també podem trobar una necessitat profundament humana d’admirar a la persona amb qui compartim vida.
Per tradició, la hipergàmia femenina definia la tendència de les dones a buscar parelles amb un estatus econòmic, social o cultural superior al seu. I hem de ser conscients que això no era un caprici ni una estratègia romàntica sofisticada, sinó que més aviat una qüestió de supervivència, ja que les dones no podien accedir lliurement a estudis superiors, ni obrir comptes bancaris, ni heretar en igualtat de condicions. I encara més, ni tan sols podien decidir sobre la seva pròpia vida. Per aquesta raó, triar bé a un company significava assegurar-se el sostre, el menjar i l’estabilitat i el futur per als seus fills.
I tot i que ens agrada pensar que actualment estem lluny de tot això, probablement la realitat és que no ho estem tant. Perquè sí, hem avançat molt, moltíssim, i avui dia les dones estudien, lideren empreses, emprenen, viatgen soles, ocupen llocs de responsabilitat i també sostenen econòmicament llars senceres. Moltes dones que ja no necessiten a ningú per a sobreviure, ho poden fer soles. I és aquí on precisament trobem el matís important, les dones ja no necessiten de ningú, però continuen volent compartir la seva vida amb algú que les aporti. I, evidentment, la diferència és substancial.
I és que la hipergàmia moderna ja no busca sempre un home que «mantingui», sinó un home que acompanyi, que inspiri, que sumi, que tingui ambició emocional, intel·lectual i vital. Algú amb qui construir una vida que a més a més de ser segura, sigui interessant.
No obstant això, el debat continua sent incòmode, ja que en la societat actual les desigualtats encara persisteixen, i, tot i que incomodi molt dir-ho, la bretxa salarial continua sent una realitat en molts països. Els homes ocupen en una proporció molt més gran els llocs directius amb més poder econòmic, i en conseqüència, continuen sent estadísticament els qui més ingressos generen, i, resulta lògic que moltes dones encara troben bastant més possibilitats d’estabilitat amb homes amb posicions econòmiques superiors. I això no suposa necessàriament que siguin interessades, sinó que és només una conseqüència que l’estructura social no sigui encara completament igualitària.
No podem obviar que les emocions estan sovint condicionades per l’entorn en el qual creixem, i en aquestes condicions, la ment femenina, fa uns quants segles que aprèn que la seguretat importa, que el futur importa i que triar bé pot condicionar tota la vida. Així que, tot i que actualment una dona pugui arribar a pagar-se sola casa seva (almenys fins ara), el seu cotxe i les seves vacances, existeix encara una necessitat emocional, talment molt humana, de sentir admiració envers la persona que té al costat. I és que quan parlem d’hipergàmia, no parlem exclusivament de diners, també parlem d’admirar la intel·ligència d’algú, la seva capacitat de lideratge, la seva cultura, la seva conversa, la seva manera d’enfrontar-se a la vida, la seva estabilitat emocional i la seva visió de futur.
Així, moltes persones que busquen parella, no només busquen a algú atractiu, sinó algú que les faci créixer, de qui aprendre i que les elevi. I això, tot i que passa tant en dones com en homes, socialment s’ha analitzat molt més el comportament femení. Però hem de tenir present que també existeix la contrapart masculina, el que es coneix com a hipogàmia, homes que tenen tendència triar dones amb un nivell econòmic o professional inferior, un altre tema incòmode del qual gairebé mai es parla amb sinceritat. Però és un fet que, durant generacions, part de la identitat masculina s’ha construït al voltant de la capacitat de proveir i per això, quan una dona té més èxit, alguns homes poden sentir-se desplaçats o insegurs, tot i que sovint no ho verbalitzin. I aquí ens trobem amb una de les grans contradiccions dels temps actuals. Estem criant dones cada vegada més independents, més preparades i més ambicioses, però emocionalment encara estem aprenent a gestionar el que això suposa dins de les relacions, ja que la igualtat legal està avançant més de pressa que la emocional, generant així tensions silencioses, que ningú vol reconèixer.
Arribem així a un escenari molt estrany, dones que volen compartir la vida amb algú que admirin alhora que les hi costa cada vegada més trobar homes que no se sentin intimidats per dones reeixides. I això també acaba desembocant en homes que ja no saben quin és exactament el seu lloc dins les relacions modernes, el que al final deriva en què les relacions estan entrant en crisis, ja que estem redefinint vincles quan encara arrosseguem ferides, rols i aprenentatges de generacions senceres.
I enmig de tot aquest merder, apareixen les aplicacions de cites, on les persones es converteixen en perfils, xifres i filtres; on l’èxit, la bellesa, els diners i l’estatus semblen més visibles que mai; on tots busquen molt, i alhora cada vegada costa més connectar de veritat. Per tant, potser el problema no és la hipergàmia, sinó reduir-la únicament a l’interès econòmic. Perquè, en el fons, gairebé tots busquem a algú a admirar, que ens faci sentir orgullosos, que aporti calma enmig del caos o amb qui imaginar un futur millor que el present que ja tenim. I això, en cap cas, ens hauria d’avergonyir, ja que el veritablement important potser és preguntar-nos des d’on triem, si des de la por o des de l’amor, des de la manca o des de l’admiració, des de la necessitat desesperada de ser salvats o des del desig conscient de compartir el camí amb algú que ens inspiri. Perquè quan una dona busca estabilitat no sempre busca diners, sovint està buscant tranquil·litat emocional, un company amb qui no sentir que ha de carregar sola amb tot, sinó que li permeti descansar també mentalment. I això, en una societat on tantes dones viuen esgotades intentant demostrar constantment el seu valor, és molt més profund del que sembla.
I el veritable avanç arribarà el dia en què homes i dones puguin triar parella sense condicionaments heretats, sense por econòmica, sense rols imposats i sense sentir que el valor d’un depèn de guanyar més o menys que l’altre. El dia en què admirar a la teva parella no tingui res a veure amb jerarquies, sinó amb humanitat. Perquè al final, darrere de tots aquests conceptes sociològics que tant analitzem, continuem sent persones buscant exactament el mateix que fa segles: sentir-nos estimats, segurs i acompanyats en aquest lloc tan difícil que a voltes és la vida. I potser aquí, justament aquí, és on la hipergàmia deixa de ser un judici i comença a convertir-se en una cosa molt més humana.
I avui acabarem amb una frase de qui fou un dels principals renovadors de la teoria i pràctica psicoanalítica a mitjan segle XX, Erich Fromm, i que diu «l’amor madur significa unió a condició de preservar la mateixa integritat», que ens defineix molt bé el que hem de buscar en una relació..
