Diuen que l’amor mou el món. I potser és cert, però jo crec que, més aviat, mou a les persones. I és que l’amor és capaç de fer que un missatge canviï el nostre estat d’ànim o que una simple mirada ens acceleri el cor, i més encara, pot convertir un dia qualsevol en un record inesborrable. Estar enamorat és una de les experiències més intenses que pot viure un ésser humà. Perquè no és només desitjar a algú, no, és admirar-ho, pensar en ell sense buscar-ho i somriure sense motiu aparent en recordar-ho. És sentir que aquesta persona desperta una versió de nosaltres mateixos que potser ni coneixíem.
Però, precisament perquè l’amor és tan poderós, també ho és el dolor quan les coses no surten com imaginàvem. Segur que tots hem escoltat històries d’amors impossibles, persones que arriben massa tard, que apareixen quan ja existeix un altre compromís, que viuen lluny o que, simplement, mai corresponen als nostres sentiments. Aquestes són històries que inspiren cançons, novel·les i pel·lícules perquè evidentment, desperten una enorme empatia, i és que tots entenem el patiment de voler abraçar a algú sabent que mai serà nostre.
Amb els anys, però, he arribat a una conclusió diferent. Si abans creia que desitjar estar amb algú que no podia aconseguir feia mal, ara crec que existeix un dolor molt més silenciós, però molt més profund, el de compartir la vida amb algú a qui ja no estimes. Perquè l’amor impossible, per molt dolorós que resulti, almenys conserva intacta la il·lusió, i sobreviu dels «i si…?» i de les possibilitats que mai arribaran a existir, alimentant-se de l’esperança, encara que sigui irracional, que potser algun dia les circumstàncies canviaran.
En canvi, deixar d’estar enamorat de la persona amb qui construeixes la teva vida, és enfrontar-te cada matí a una realitat de la qual no pots escapar de manera fàcil. És asseure’t a la taula i tenir al davant algú amb qui ja no comparteixes silencis còmodes; és parlar de factures quan abans parlaves de somnis i és dormir a poquets centímetres de l’altra i sentir que estàs a quilòmetres de distància. I això fa mal. I fa mal d’una forma diferent, perquè no hi ha un enemic al qui culpar. Si bé l’amor impossible fa mal perquè no pot començar, però el desamor fa mal perquè, sense adonar-te’n, ja va acabar fa molt de temps.
I no sempre s’arriba a aquest punt per culpa de traïcions, de discussions constants o de grans errors. De vegades, simplement, l’amor es desgasta, com es desgasta una pedra que es poleix pel pas de l’aigua, sense fer soroll i sense avisar. I possiblement això és la part més cruel del desamor, que sovint arriba a poc a poc, tant que no n’ets conscient i no fas res per evitar-ho, i t’adones de cop el dia que descobreixes que ja no esperes amb il·lusió que l’altre arribi a casa, que les converses s’han tornat previsibles, que els petons són un gest après i no una necessitat, i que les carícies han deixat de dir-te res.
I aleshores apareix una emoció terrible: la culpa. Perquè que en aquests casos en què no hi ha res que justifiqui el desamor, el més probable és que l’altra persona continuï sent bona, continuï cuidant-te, continuï formant part de la teva història i, fins i tot és possible que continuï profundament enamorada de tu. Però tu ja no sents el mateix, i reconèixer-ho costa una barbaritat.
Ens han educat per lluitar per les relacions, per no rendir-nos a la primera dificultat i per valorar el compromís. I tot això és important, per descomptat, però no ens han ensenyat que també existeix el risc de romandre massa temps on l’amor ja no viu, i això fa que confonguem l’estabilitat amb felicitat, el costum amb complicitat i la por amb responsabilitat, de forma que acabem convençuts que la vida adulta és així. I no, viure sense amor no hauria de convertir-se mai en una cosa normal. Perquè, tot i que l’amor no elimina els problemes, sí que els dona sentit, sí que fa que valgui la pena negociar, cedir, construir i tornar a començar. I quan desapareix, tot esforç comença a sentir-se com una obligació, i viure des de l’obligació acaba esgotant l’ànima.
I, tot i que hi ha persones que romanen durant anys en relacions en què ja no existeix enamorament, pels fills, per comoditat, per por de començar de nou o per la pressió social, des de fora ningú coneix el silenci que s’instal·la entre dues persones quan l’amor ha marxat, ni sap el que significa sentir-se sol quan algú dorm al teu costat, i us asseguro que aquesta és una de les solituds més difícils de suportar. I és que el dolor de romandre on l’amor ja no existeix, parla més aviat de resignació, i la resignació és perillosa perquè no fa soroll, s’instal·la a poc a poc i ens acaba convencent que ja som massa grans per tornar a començar, que totes les parelles acaben igual, que l’enamorament és cosa dels primers anys i que demanar alguna cosa més és ser egoista. Però no estic d’acord. L’amor canvia, madura i deixa de semblar-se al del primer dia. Amb el temps ja no necessita focs artificials constants, i es torna més serè, més profund i més conscient. Però ha de continuar existint aquesta emoció que fa que l’altre continuï sent especial entre milions de persones, perquè estimar també és triar. Triar mirar cada dia a la mateixa persona i continuar descobrint una cosa nova en ella, triar cuidar-la fins i tot quan ningú ens veu i triar compartir la vida perquè volem fer-ho, no perquè no sapiguem com deixar de fer-ho.
Potser per això crec que el veritable problema no és enamorar-se de qui no pots tenir, el veritable problema és acostumar-te a viure sense sentir. Un pot recuperar-se d’un amor impossible, ja que el temps, gairebé sempre, acaba col·locant cada emoció al seu lloc. Però el que resulta molt més difícil és recuperar els anys viscuts des de la indiferència, els anys en què un deixa de ser protagonista de la seva pròpia història per a convertir-se simplement en espectador d’una vida còmoda i ordenada, però buida.
Evidentment, no existeix una resposta universal, i cada història és. Però si haig de triar entre el dolor d’estimar a qui no puc tenir i la tristesa de compartir la meva vida amb algú a qui ja no estimo, us asseguro que jo trio el primer. Perquè l’amor impossible fa mal, però l’absència d’amor acaba apagant. I entre un cor trencat i un cor adormit, sempre preferiré un cor que encara sigui capaç de sentir, perquè al final, un cor trencat sempre té la possibilitat de tornar a enamorar-se.
Per acabar, us diré que la felicitat no consisteix a trobar algú amb qui compartir la vida, sinó continuar sentint cada dia, que triaries tornar a compartir-la amb aquesta mateixa persona. I potser aquesta és la verdadera essència de l’amor, la de no deixar que s’apagui mai, perquè l’enamorament no és una emoció passatgera, sinó una decisió que neix del sentiment, una decisió que prenem cada dia.
I avui no acabarem amb una frase de ningú conegut, avui vull acabar amb una frase meva que diu: «No tots els amors impossibles estan fora del nostre abast, en ocasions, l’amor més impossible és el que recuperarem de qui continua dormint al nostre costat». I amb això us convido que si trobeu l’amor, el cuideu de manera que la flama es mantingui viva.
