Durant molt de temps he pensat que ser la forta era una cosa bona. I no em malinterpreteu, ho és, ser la forta m’ha ajudat a aixecar-me, a resoldre problemes i a sostenir a les persones que vull quan més em necessitaven. De fet, m’agrada saber que poden comptar amb mi, perquè això em fa sentir útil, valuosa, i, fins i tot, orgullosa de mi mateixa. Però, sempre hi ha un però, hi ha dies en què aquesta paraula pesa més del que protegeix, i és que hi ha dies en què m’agradaria que algú mirés més enllà i em preguntés, sense donar per suposada la resposta, «i tu com estàs?»
Perquè quan els altres et col·loquen una etiqueta, al principi gairebé mai sembla una condemna, ja que acostuma a venir disfressada, com si es tractés d’un elogi. Ets la forta, la divertida, la responsable, la que mai falla i la que sempre està, i, és clar, una acaba acceptant-la amb un somriure, agraïda de sentir-se vista. El que no sabem en aquell moment, és que cada etiqueta porta amagada una exigència, i que a partir d’aquest moment, s’espera de nosaltres que continuem comportant-nos d’acord amb aquesta. Així, si ets la que mai diu que no, arribarà un dia en què deixaran de preguntar-te i comptaran amb tu com si el teu temps no tingués amo. Si ets la graciosa del grup, tots buscaran la teva broma quan l’ambient es posi tibant, però potser no saben què fer quan siguis tu qui necessiti plorar. I si ets la forta, la teva fortalesa es convertirà en l’explicació perfecta per a no preocupar-se massa per tu, perquè total tu pots amb tot, si sempre has pogut.
Confesso que jo també he contribuït a construir algunes de les etiquetes que ara em pesen. I és que he dit un «no passa res» quan sí que passava, he respost un «estic bé» quan explicar el per què no ho estava em resultava massa difícil, he continuat endavant quan, en realitat, hauria necessitat aturar-me, i moltes vegades he pres cura de tots per no haver de reconèixer que també desitjava que algú em cuidés a mi. I tot això no ho vaig fer perquè volgués enganyar a ningú, de vegades una s’acostuma tant a interpretar un paper que acaba creient que aquest paper és la seva identitat. Ens fem forts perquè la vida ho exigeix, resolutives perquè no queda una altra i alegres perquè no volem preocupar als qui estimem. I un dia descobrim que tothom admira la nostra armadura, però gairebé ningú recorda que sota hi ha una persona que també es cansa, que també té por i que també necessita refugi. Aquest és el parany, haver estat generosa es transforma en l’obligació d’estar sempre disponible; haver sostingut als altres sembla robar-nos el dret a esfondrar-nos, haver posat pau ens impedeix enfadar-nos i haver somrigut enmig del desastre fa que ningú imagini quant de mal ens va fer. I en tot aquest procés, la qualitat que un dia ens va salvar pot convertir-se, sense adonar-nos-en, en el lloc on ens amaguem.
Hi ha també etiquetes que poden néixer fins i tot d’una ferida, i és que potser vam aprendre molt aviat que ser útils era la forma més segura de sentir-nos estimats, que no molestar ens protegia del rebuig, que demanar poc evitava decepcions, o que mostrar-nos invulnerables impedia que algú pogués fer-nos mal. Per això, desprendre’s d’una etiqueta no consisteix només a decidir comportar-nos d’una altra manera, sinó que implica preguntar-nos una cosa molt més incòmoda, «continuaran estimant-me si deixo de complir la funció per la qual sempre m’han valorat?»
I aquesta pregunta fa mal perquè posa al descobert una inseguretat molt íntima, «qui soc quan no resolc? Que queda de mi quan no cuido, no organitzo, no entretinc, no arribo a tot?». I és que ens costa acceptar que també mereixem amor en els nostres dies dolents, silenciosos i fràgils, que no hem de guanyar-nos permanentment un lloc en la vida dels altres i que ser necessitats no és el mateix que ser estimats.
Potser per això resulta tan incòmode sortir-se del rol adquirit, del personatge creat. El dia en què la persona complaent posa un límit, algú li diu que és una egoista, quan la tranquil·la s’enfada, diuen que està exagerant i si la resolutiva admet que no pot més, sorprèn a tots, no perquè hagi canviat de sobte, sinó perquè els altres només coneixien la part d’ella que els resultava més còmoda. Però en totes elles la persona completa sempre estava allí, només que no havia sentit que tingués permís per a mostrar-se com realment és.
En l’àmbit professional, que ens identifiquin amb allò que fem especialment bé pot ser un avantatge. Ser la persona en qui tots pensen quan apareix un problema concret parla d’experiència, credibilitat i talent, i això ens posiciona i ens pot obrir portes. Però en l’àmbit personal, ningú hauria de ser valorat únicament per la funció que compleix. Al meu cas, no vull que em valorin només pel que soluciono, pel que dono o per la tranquil·litat que proporciono, jo vull que em valorin també quan no tinc respostes. No vull ser només la forta, encara que ho hagi estat moltes vegades, ni tampoc ser jo sola la responsable, la que organitza, la que resol o la que aixeca l’ànim de tothom. Vull poder ser valenta i sentir por, ser independent i necessitar una abraçada i saber què fer alguns dies, sentint-me completament perduda uns altres. Vaja, que vull poder dir «avui no puc» sense sentir que estic decebent a ningú i sense decebre’m a mi mateixa.
Per això crec que hem de rebel·lar-nos, si més no de tant en tant, contra el que s’espera de nosaltres, no per portar la contrària ni per demostrar res, sinó per a recuperar el nostre espai interior. Hem de poder dir no sense redactar una defensa, demanar ajuda sense sentir que hem fracassat, guardar silenci quan esperen que entretinguem, plorar, tot i que ens hagin declarat invencibles, i permetre que algú vegi les nostres esquerdes sense afanyar-nos a explicar que si, de veritat, estem bé.
Sé que mostrar-se vulnerable fa por, que una part de nosaltres tem que, en baixar l’armadura, deixem de ser admirats o de resultar imprescindibles. Però també sé que hi ha una solitud molt més profunda a la de sentir-se estimada únicament per la versió d’un mateix que mai molesta, mai cau i mai necessita res. De què serveix que tots pensin que soc invencible si això significa que ningú s’acosta quan estic trencada?
Tal vegada la llibertat comença aquí, en comprendre que no estem obligats a sostenir eternament la imatge que un dia vam ajudar a construir. Perquè si, podem continuar sent forts i acceptar una abraçada, continuar sent generosos i posar límits, continuar sent alegres i travessar una tristesa. I és que una qualitat no desapareix només perquè deixem de representar-la a tota hora, i per això, continuo sent forta quan demano ajuda, més i tot, potser és en aquest moment quan més valenta soc.
En definitiva, no som únicament el que fem per tots. També som el que callem, el que necessitem, el que estem aprenent i allò que encara no ens hem atrevit a mostrar. I finalment he comprès que ser fidel a mi mateixa no consisteix a respondre sempre a la pregunta de qui soc, sinó que consisteix, sobretot, a no permetre que cap etiqueta decideixi qui haig de continuar sent.
I avui acabarem amb una frase de, Friedrich Nietzsche, qui fou un filòsof alemany, considerat actualment com un dels més influents en el pensament del segle XX i que diu «arriba a ser qui ets». Una frase presa originària del poeta grec Píndar, que no significa «acceptar-te tal com ets», o com t’han etiquetat, sinó construir-te a tu mateix de manera activa i exigent.
