El conseller d’Habitatge d’Enclar va reconèixer el 9 de juliol una evidència que qualsevol ciutadà amb un contracte de lloguer ja coneixia sense necessitat de roda de premsa: els prop de 500 habitatges públics impulsats pel Govern no seran suficients per resoldre la crisi de l’habitatge.
Cinc-cents habitatges arriben amb la mateixa puntualitat que les promeses electorals. Mentrestant, cada vegada hi ha més famílies i més joves que han de fer les maletes perquè viure a Andorra s’ha convertit en un luxe.
El paisatge urbà, això sí, no para de créixer. Torres, grues i promocions exclusives apareixen amb una velocitat admirable. Llàstima que la majoria no estiguin pensades perquè hi visqui la ciutadania, sinó perquè hi descansin les inversions.
És cert que el Govern s’ha començat a moure. Tard, però almenys s’ha mogut.
El més curiós és veure qui reparteix ara les lliçons. Els qui avui retreuen la manca d’habitatge al Govern són els mateixos que van convertir aquesta qüestió en la gran bandera electoral del desembre del 2023. Dos anys i mig després, la bandera continua onejant, però les claus encara no han arribat.
La política té aquesta habilitat extraordinària: convertir les maquetes en èxits, els renders en titulars i els anuncis en gestió. Però construir habitatges és molt més complicat.
El programa Reviu n’és probablement el millor exemple. Es va presentar gairebé com una revolució destinada a recuperar pisos buits i ampliar el parc públic. El resultat, però, és la rehabilitació d’un únic habitatge. Un!
I encara sorprèn més si tenim present que el Comú d’Andorra la Vella gaudeix d’una situació econòmica privilegiada, amb un dels superàvits més importants dels darrers anys. Amb aquests recursos, qualsevol pensaria que els habitatges del Cedre o de Terra Vella haurien pogut començar molt abans.
Precisament això reclamava l’actual cònsol major quan era a l’oposició. Aleshores exigia lideratge, valentia i rapidesa. Ara que governa, sembla que el calendari s’ha tornat molt més comprensiu. Les presses sempre són patrimoni dels altres.
Finalment, el Cedre tirarà endavant gràcies a un finançament compartit entre el Comú i el Govern. Una bona notícia. Però si el projecte era tan urgent quan es criticava des de l’oposició, què l’ha fet perdre tanta velocitat un cop s’ha arribat a governar el Comú?
Mentrestant, Jovial continua acumulant una llarga llista d’espera. Els joves ajornen l’emancipació. Les famílies monoparentals continuen fent equilibris impossibles. Les persones grans i les persones amb discapacitat segueixen esperant habitatges accessibles i assequibles. Però, això sí, les declaracions institucionals no fallen mai.
A Andorra hem convertit l’habitatge en una competició per veure qui convoca la roda de premsa més contundent. Tots coincideixen que el problema és greu, sempre que la responsabilitat sigui del veí.
Però les famílies no poden dormir dins d’un comunicat de premsa. Ni pagar el lloguer amb una infografia. Ni criar els fills dins d’un render.
Després de dos anys i mig, la realitat continua sent tossuda: els renders avancen més ràpid que les obres, les promeses més que les grues i les declaracions molt més que les claus.
Potser ja és hora de deixar de competir per veure qui fa el millor discurs sobre habitatge i començar a competir per veure qui entrega més claus.
Perquè les ciutadanes i els ciutadans no necessiten polítics convertits en comentaristes de la crisi. Necessiten polítics capaços de resoldre-la.
