La remodelació de la plaça del Poble es va presentar a la ciutadania en una reunió de poble com la gran joia urbanística de l’equip d’Enclar. Un projecte modern, funcional, amable i pensat per a les persones. O això deien. Gairebé un any després de la seva inauguració, el resultat és prou evident: una immensa planxa de ciment on l’ombra és gairebé un mite i la convivència consisteix bàsicament a buscar desesperadament un racó per no fondre’s sota el sol.
El projecte es va adjudicar per 2,7 milions d’euros, però ja supera els 3,4 milions. Una xifra que confirma aquella vella tradició de començar una obra amb un pressupost i acabar-ne descobrint un altre sobre la marxa. El més sorprenent, però, és que amb tot aquest sobrecost no s’ha aconseguit ni una plaça especialment bonica, ni especialment pràctica, ni especialment confortable. Però això sí: ciment no n’hi falta… i filtracions d’aigua tampoc.
Des del primer dia, la ciutadania ja va advertir que allò tenia més aspecte d’esplanada industrial que no pas de plaça pública. Massa mineralització, poca vegetació i una sensació tèrmica ideal per coure castanyes a l’agost. Les crítiques, evidentment, es van relativitzar. Ara bé, la realitat té el mal costum d’acabar imposant-se.
I precisament aquesta setmana la plaça va oferir la seva millor versió durant la visita del Copríncep francès Emmanuel Macron. El que havia de ser una gran exhibició institucional va acabar convertint-se en una demostració pràctica dels efectes de construir una plaça sense ombra. Diverses persones van haver de ser ateses per la Creu Roja Andorrana a causa de la calor mentre la resta d’assistents practicaven una disciplina molt concreta: la recerca desesperada d’un metre quadrat d’ombra.
Cal reconèixer, però, una certa coherència conceptual del projecte. Quan el comú parlava de “refugi climàtic”, potser es referia a valorar encara més l’aire condicionat dels edificis del voltant. Perquè refugiar-se, el que és refugiar-se, a la plaça no ho podia fer pràcticament ningú.
La paradoxa és magnífica: una plaça presentada com a símbol de modernitat ha acabat evidenciant exactament tot allò que avui l’urbanisme modern intenta evitar. Poc arbrat, excés de ciment, manca de zones fresques i una sensació general més pròxima a una superfície comercial asfaltada que no pas a un espai públic viu i agradable… o com el van presentar: amb ànima.
I quan semblava que la cosa no podia anar a pitjor, van arribar les filtracions. Inundacions a l’auditori, problemes al vestíbul del Centre de Congressos i afectacions al pàrquing Vinyes. És a dir, una plaça que escalfa a dalt i filtra a baix. Urbanisme experiencial.
Tot plegat ha derivat en reparacions constants, modificacions i nous encàrrecs que continuen fent créixer la factura pública. El projecte que havia de simbolitzar la transformació del centre de la capital s’ha convertit en una obra perpètuament en obres. Una metàfora força encertada de la seva pròpia planificació.
Mentrestant, la comunicació institucional continua movent-se entre el silenci prudent i l’intent permanent de minimitzar els problemes. Però costa molt vendre com un èxit una plaça que els ciutadans utilitzen principalment per travessar-la ràpidament abans de deshidratar-se.
La plaça del Poble havia de ser el gran símbol de convivència i modernitat d’Andorra la Vella. De moment, s’ha convertit, sobretot, en el millor exemple que es pot gastar més de tres milions d’euros per acabar descobrint que els arbres i l’ombra continuen sent invents i les goteres (que no són “quatre gotetes”) fruit de les moltes filtracions continuen i anant sumant.
