A Andorra la Vella sembla que hem descobert una nova disciplina olímpica: invertir en obres, inaugurar-les i esperar a veure quant triguen a donar problemes. I, si alguna cosa ja estava deteriorada, sempre queda l’opció de tancar-la i explicar que era inevitable.
El millor exemple és el passeig del riu.
El març es presentava la seva rehabilitació com una actuació “molt necessària” per modernitzar un espai emblemàtic. Paviment nou, mobiliari, sistema de reg i millores en l’accés al riu. Una actuació d’uns 770.000 euros i amb un termini previst d’unes dotze setmanes.
Fins aquí, perfecte.
El problema és que, un cop acabada l’obra, el nou paviment ha començat a oferir una prestació que probablement no figurava al projecte: aixecar-se abans que els ciutadans hagin tingut temps d’acostumar-s’hi. Diverses imatges difoses a l’agost mostraven punts on la pintura del paviment s’estava aixecant pocs dies després de finalitzar els treballs.
Potser és una nova modalitat de paviment interactiu. Tu hi camines i ell decideix si vol quedar-se.
I si això és el resultat d’una obra que havia de posar el passeig “al dia”, és legítim preguntar-se si el control de qualitat també formava part del pressupost.
Però si el passeig del riu ens ofereix problemes nous, la rampa de la plaça Bartumeu Rebés ens ofereix problemes vells.
El passat 26 d’agost es va produir un despreniment al sostre de la rampa d’accés als aparcaments Centre Ciutat i Vinyes. L’accés es va tancar preventivament i, posteriorment, els tècnics van determinar que l’origen estaria en unes planxes metàl·liques col·locades anys enrere per evitar filtracions. Amb el temps, aquestes planxes s’haurien oxidat i haurien afectat les armadures del formigó.
I aquí és on apareix la pregunta del milió —o potser dels milions, que parlant d’obres públiques mai se sap—:
Si les filtracions ja existien i hi havia unes planxes posades precisament per intentar contenir-les, per què no es va actuar abans sobre el problema?
Perquè resulta especialment curiós que una infraestructura pugui passar anys amb filtracions, corrosió i deteriorament fins que un tros de formigó decideix baixar a saludar.
I encara tenim la qüestió política.
Quan David Astrié va plantejar anteriorment eliminar la rampa per guanyar espai, la seva importància va ser defensada políticament perquè permetia absorbir una part significativa de l’accés als aparcaments. I el març d’aquest mateix any, el mateix Astrié tornava a qüestionar que no s’hagués aprofitat la reforma de la plaça per eliminar-la, mentre el Comú argumentava que un 30% dels vehicles hi accedeixen per aquest punt.
És a dir: la rampa és imprescindible… fins que deixa de funcionar.
Potser el problema no és tenir una rampa. Potser el problema és no tenir una política de manteniment que permeti que una rampa arribi sencera al futur.
I així arribem al resum de la qüestió: un passeig nou que ja presenta problemes, una rampa antiga que acumula anys de filtracions i una plaça que es reforma mentre encara hi ha problemes pendents amb l’aigua.
Enclar ens parla de transformar Andorra la Vella.
I ningú no pot negar que ho està aconseguint.
El que potser falta és decidir si la transformació consisteix a fer obres perquè durin, o a fer obres perquè després calgui arreglar-les.
Perquè, al final, governar Andorra la Vella no és només posar formigó nou (que ja ens en sobra), sinó preveure que no caigui!
