L’ús de l’amiant –també conegut com a fibrociment– en la construcció va ser una pràctica habitual al país fins a finals del segle XX; un fet que fa pensar als experts que «és molt probable que en tots els edificis construïts fins als anys 90 hi hagi amiant, perquè era un material molt habitual», en diferents mesures i proporcions.

Davant de la manca de certesa sobre quins edificis contenen el material, ja que no hi ha un estudi oficial, tant des del Col·legi d’Enginyers com des de l’Associació de Contractistes d’Andorra (Acoda) veuen amb bons ulls la proposta que van fer els diferents grups parlamentaris per treure l’amiant de la construcció. En aquest sentit, el president del Col·legi d’Enginyers d’Andorra, Vicenç Jorge Seco, va voler destacar «aquesta feina de diagnosi» que pretén realitzar el Consell General– encara que només sigui en edificis públics– «per saber on es troba i en quina proporció i poder fer una bona planificació» per retirar-lo en cas que ho requereixi la situació. Una visió compartida per la gerent de l’Acoda, Mònica Dalmau, que assegura que aquesta previsió «facilitarà l’organització de les obres».
La raó del seu ús tan extens, segons va explicar Seco, es deu al fet que «era un material molt bo de construcció quant al seu preu, maniobrabilitat i pes. Ho tenia tot».

La rehabilitació d’edificis és un dels moments en què hi ha més desconeixement de si la infraestructura conté o no amiant. «Si no es pot anticipar, pel propietari i l’empresa que fa l’obra és un problema. S’ha d’aturar per seguretat i esperar que vingui una empresa especialitzada amb els equips de protecció individual (EPI) necessaris per enretirar-lo, que són molt més restrictius que en una obra normal». Un fet que encareix la rehabilitació, ja que «mentre es fa aquesta retirada, no es pot treballar», i, per tant, «la clau està en la diagnosi, saber si n’hi ha i en quina mesura i forma per organitzar-ho».

Precisament, el ritme de rehabilitacions d’habitatge és el que marca la quantitat de residus amb amiant que es gestionen. De fet, el 2014, amb 86,3 tones; el 2016 amb 76,2 el 2015 amb 66,5; i el 2019 amb 53,54 són els anys en què es van produir més residus que contenien més amiant.

Una manipulació de l’amiant que, com indica Dalmau, està estipulada en un reglament de seguretat –aprovat el 2018– i que convé com s’ha de realitzar i la protecció que s’ha de dur. «La formació en la gestió d’aquest residu tòxic és important per poder evitar problemes de salut i no totes les empreses de gestió la tenen», va reiterar la gerent de l’Acoda. Una toxicitat que, com va explicar Seco, es va descobrir «a finals del segle XX» i va provocar que el seu ús es prohibís en la construcció als països europeus entre «final del mateix segle i principi del XXI».

Tot i l’alta previsió de trobar infraestructures que continguin el mineral, des del Col·legi d’Enginyers es va voler recordar que només és «perillós» per a la salut humana «quan es manipula o es deteriora» i es fa «la pols que entra als pulmons quan es respira». En aquest sentit, va indicar que aquesta retirada es pot fer «organitzada» i només hi ha «certa pressa si hi ha deterioració».