No sé on he llegit que si la racionalitat s’apliqués estrictament en la nostra societat es produiria un buit immens i un daltabaix de moltes de les nostres més venerades institucions i potser no cobraríem la pensió de jubilació puntualment. Per contra una societat regida estrictament per les emocions ens podria portar també cap a les pitjors de les catàstrofes socials i evidentment també a no cobrar puntualment la pensió de jubilació. Bé, la veritat és que sembla que els camins de progrés i de canvis positius per a la nostra societat passen per una opinió pública regida per un equilibri de les dues principals actituds humanes, l’emotiva i la analítica. En quina proporció cadascuna, no ho sé ben bé, però jo m’inclinaria per la racional, per l’analítica, com a hegemònica; l’objectiu a aconseguir és un procés imparable però gradual per anar adaptant racionalment el sistema econòmic i social, sense deixar de disposar d’un lloc especial per a l’emotivitat, sense la qual tot esdevindria molt mecanicista i avorrit.
Què m’ha motivat a tan profundes reflexions? En primer lloc un tema ben anecdòtic. Fa unes setmanes un grup de ciutadans i ciutadanes de la Seu varen adreçar un escrit al Germà Major de la germandat urgellenca de Sant Sebastià. Aquesta confraria és força nombrosa en components masculins, en germans, però no hi ha cap germana per la rutina d’una tradició arrelada en la mascul·linitat. Els signants de l’escrit, els homes, són germans de Sant Sebastià, les dones evidentment no, demanaven a la junta de l’entitat que emetés un escrit exposant a la població femenina de la Seu que seria ben rebuda al cas que es volgués inscriure en la germandat. De moment encara no hi ha hagut cap resposta per aquesta petició. Els signants, amb un idealisme digne de la seva causa, declaraven que no es pot concebre avui dia una entitat associativa que no vulgui donar la benvinguda a una dona com a companya germana, en un colze a colze igualitari i constructiu, racional.
I ja tenim aquí el debat sempitern. Per una part la racional igualtat entre l’home i la dona i per una altre la posició no escrita, però oral, d’«entre els homes sols no tindrem problemes i al moment que entrin les dones tot anirà aigües avall». L’emotivitat més estricta, encara que no justificada per una tradició, perquè la Germandat de Sant Sebastià en els seus orígens, mitjans del segle XIX, només volia els caps de casa i ara admet tot tipus d’individualitats mascul·lines encara que algunes siguin subsidiàries a casa seva.
Altres tipus de fets basats en tradicions fonamentades en l’emotivitat, si més no en la no racionalitat, ho és que l’Hospital Comarcal de la Seu sigui conegut com a Sant Hospital. Així donem a un conjunt d’estructures hospitalàries una santificació que en principi no és racional. Així ho varen considerar els nostres avantpassats de la Segona República quan a partir de l’any 1931 varen passar a conèixer l’entitat com a Hospital Municipal. Potser la santedat és avui demanada als treballadors i treballadores de la casa per la seva abnegació davant dels minsos pressupostos sanitaris o a les malaltes i malalts que veuen el perill de disminució de les prestacions rebudes. El responsable d’aquest article reconeix que mentre va ser president de la Fundació Sant Hospital, els anys que van del 1979 al 1983, tampoc va ser capaç de canviar aquesta denominació.
Una altra ventada d’emotivitat l’ha representat la passada campanya electoral en què alguns grups polítics locals portats per la gran carga política i també sentimental de la situació política catalana s’han cregut en el deure de no tenir en compte la normativa de penjar cartells o imatges publicitàries als llocs assenyalats i han fet ús de parets, arbres o construccions en general per a exposar la seva veritat, algunes vegades justa i alguna altra totalment subjecta a opinions diverses. I a més, han provocat que grups contraris fessin exactament el mateix. Perquè és gairebé llei canònica que cada acció comporta una reacció.
Amics i amigues lectors, opino que no podem anar pas contra l’emotivitat perquè forma part de la nostra vida i de les nostres contradiccions però penso que ens convé a tots, germans i presumptes germanes de Sant Sebastià, treballadors i usuaris de l’Hospital sigui sant o no en la seva denominació, ciutadanes i ciutadans tots, dosificar les nostres emocions per tal que, si mes no, quedin equilibrades amb els nostres raonaments. Que així sigui!!
Menu
Menu
