Com a observador de la realitat andorrana, m’ha interessat molt la darrera visita del copríncep francès Sa Excel·lència Emmanuel Macron i el paper institucional que ha mostrat. Ha parlat clar i català —fent servir només el francès— de la necessària associació amb la Unió Europea i el perill que suposaria no seguir aquesta via. Ha dit: “Com es podria concebre un altre futur per a Andorra que no fos estar associat a la Unió Europea?”. Ningú, que jo sàpiga, no li ha pogut retreure que no s’hagi cenyit al paper que la Constitució de 1993 li assigna, perquè s’ha limitat a parlar en l’àmbit dels grans plantejaments institucionals que poden fer encara més sòlids els fonaments del Coprincipat.
Com a veí d’aquesta part de la Unió Europea que comença a la Farga de Moles, no puc evitar de fer una consideració de com queda l’altra part de la institució andorrana del cap de l’Estat, que de manera conjunta i indivisa és, en aquests moments de la història, Sa Excel·lència Josep-Lluís Serrano Pentinat. El vam veure a través dels mitjans informatius acompanyant el seu igual de manera intensa, intentant dignament, que la potència del president de la República Francesa no el deixés en un segon pla. El fet que ens queda, però, és la imatge d’un president francès que planteja unes institucions andorranes obertes al futur i la del copríncep episcopal que ofereix la imatge d’una defensa legítima d’uns valors que impliquen barrejar la religió amb l’administració d’un país.
Llegeixo als mitjans andorrans que l’equilibri institucional del país és delicat i que cal trobar sortides intel·ligents a situacions com, per exemple, la interrupció voluntària de l’embaràs. El sentit comú té aquí un terreny pedregós, potser inassequible. Les meves reflexions em porten a dos plantejaments: el primer, que el bisbe d’Urgell, i el seu equip —per dalt i per baix— ha d’afinar molt en aquest tema punxegut i plantejar-ne una sortida positiva; el segon, és que el bisbe d’Urgell hauria de fer unes declaracions institucionals que ultrapassessin els problemes de l’àmbit que hem assenyalat i entrés, amb un estil si es vol pastoral, en la proclamació de temes que, encara que laics, són imprescindibles per al futur d’Andorra.
L’acord d’associació amb la Unió Europea és un tema que engloba tots els altres temes. Emmanuel Macron fa unes declaracions que li corresponen perfectament vista la seva importància “constitucional”. Ara és l’hora de Mons. Serrano Pentinat. D’acord amb la manera de veure d’aquest articulista és l’hora de superar —no dic pas d’abandonar— la defensa atrinxerada d’uns principis religiosos per pujar uns esglaons i emetre opinions de tipus macronià sobre el nivell del futur europeu dels andorrans. Penso que hi ha pocs dubtes sobre la importància d’aquestes declaracions i el seu impacte en moltes consciències.
Es podria veure reforçada la figura del Copríncep episcopal amb aquest pas endavant? Encara que no hagi estat massa visible, disposa d’un equip assessor ben arrelat en el territori pirinenc que el pugui ajudar a marcar aquestes línies d’actuació? No cal deixar-ho tot en mans d’actius espirituals, que segurament tenen millors coses a fer en els camps de la litúrgia i no arriben a aquests racons de la geografia política. Les actuacions concretes, els nomenaments efectuats, la imatge de la darrera presentació de la residència psiquiàtrica del seminari, el mateix paper fet durant tota la visita del copríncep francès, fan, si més no, pertinent de plantejar aquesta qüestió.
Els territoris veïns, encara que formem part de la Unió Europea, necessitem que aquest petit Estat que ha arribat a cims institucionals tan alts com la Constitució de 1993, que ha sobreviscut tants coprínceps —alguns ben maldestres— i situacions de perills extrems per a la seva existència, faci passos endavant. I quan escric territoris veïns no em refereixo a França i a Espanya, que, a un altre nivell, també ho són, sinó a les comarques pirinenques, parentes seves en primer grau, que l’envolten pel nord i pel sud. I per a Andorra i la parentela propera, el Coprincipat actual és bo.
