Les relacions tradicionals entre la Seu d’Urgell i comarca i Andorra han anat variant aquests darrers anys. Andorra ha desenvolupat la seva capacitat demogràfica apuntant cap als cent mil habitants. L’Alt Urgell i la Cerdanya poden preveure, el ritme de creixement és força alt als darrers temps, uns cinquanta mil. El que sí que és clar és que el flux laboral de la ciutadania d’aquest sector de l’Alt Pirineu, sobretot de la Seu i rodalies, pot tendir fàcilment als dos mil treballadors fronterers. Fora d’aquesta conceptuació queden les nombroses famílies que, amb un origen alt-urgellenc o cerdà, avui dia són residents de ple dret a Andorra. Tot fa pensar que, en un futur pròxim, el treballador fronterer continuarà jugant un paper important en l’economia andorrana i, de retruc, en l’economia de l’Alt Urgell i, en menor proporció, en la de la Cerdanya.
En aquests moments de canvi, doncs, en què totes les forces polítiques andorranes i les forces polítiques veïnals estan en una fase d’acceleració, cal plantejar-se molt seriosament la figura del fronterer. Durant molts anys els treballadors i les treballadores que laboraven de dia a Andorra i pernoctaven de nit a l’Alt Urgell, seguien normes no escrites de comportament, sobretot en temes fiscals i econòmics. Això comportava dificultats estadístiques perquè no se sabia quines rendes provenien d’Andorra o quines no. Si, per exemple, hi havia uns serveis socials a la Seu que es concedien segons llindars de renda, la problemàtica podia arribar a ser complexa. La sang no arribava al riu perquè hi havia una acceptació no escrita que el treballador fronterer afegia a les seves cuites laborals les despeses i els maldecaps dels desplaçaments quotidians. Tot això era molt relatiu i d’anar per casa, però la cultura popular ho assimilava d’aquesta manera.
Convenim tots, espero, que la figura del treballador fronterer és desitjable, i en alguna accepció, millorable. Comporta una massa relativa de ciutadania alt-urgellenca que pot mantenir les seves famílies gràcies al seu treball a Andorra. I per a les empreses andorranes significa una certa flexibilitat en la seva planificació de l’augment de les contractacions laborals. Hi ha un acord no formalitzat que els tractes són generalment favorables a les dues parts si no hi ha una extralimitació del nombre de fronterers o si no hi ha uns tractes laborals discriminatoris com els que van començar a emergir fa uns mesos, tractes, que, en benefici de tots, es van corregir.
Una altra cosa que és clara és que el tema del treball fronterer cal definir-lo en benefici de tots i que cal precisar les obligacions i els drets fiscals —pagar, o senzillament declarar, impostos—, les prestacions sanitàries i les socials. Tot apunta que pot ser relativament fàcil anar cap a un ‘win-win’, és a dir, anar cap a una situació en què les dues parts se’n beneficiïn. I on s’ha de tractar tot això? La manera més consuetudinària, és que quan sorgeixen problemes concrets, les autoritats respectives es troben i els resolen. En el clima d’evolució que parlava al començament del meu article, sembla que s’hauria de fer un pas endavant i plantejar una taula tripartida composta per les autoritats andorranes, els representants de l’administració central espanyola i els representants de la Generalitat de Catalunya. Per la part espanyola delimito dos tipus de representacions perquè administracions centrals i autonòmiques representen competències diferenciades. La regularitat i l’estabilitat del funcionament d’aquest organisme tripartit podria no tan sols solucionar els problemes sinó que podria millorar informacions i transparències. Centro el tema en els fronterers, però n’hi ha molts més i el seu plantejament pot ser ben similar.
El meu amic lector sabrà comprendre que com a articulista només esbossi el que crec una iniciativa necessària i convenient. Sembla de temps preconstitucionals les anades i les vingudes de les autoritats respectives, que acostumen a proporcionar uns titulars d’una vaguetat considerable. Benvinguts els viatges per a totes les parts implicades, que són bons i ensenyen molt, però sempre supeditats a un treball més gris però agendat i regularitzat. Això convé a Andorra? Opinaria que sí, primer perquè li convenen unes frontereres sense problemes, amb uns veïns que veuen Andorra com un motor de desenvolupament. I segon, perquè aquests veïns defensaran, si cal, els interessos andorrans perquè seran els seus.
