Fa pocs dies, al magnífic espai que les persones grans de la Seu tenim al Pati Palau, es va iniciar un debat sobre l’edatisme. Al programa, editat per la Fundació La Caixa hi llegim: l’edatisme és la discriminació envers una persona únicament per l’edat. Destaquen els estereotips, que són les afirmacions que unifiquen les persones grans, la “gent gran”, com si tots tinguessin les mateixes necessitats i interessos i, les actituds prejudicials davant dels seus comportaments, començant per les dels mateixos que pertanyen a aquest segment d’edat.
Amic lector, si has superat aquesta introducció una mica tòpica, però elemental, et faig arribar les meves pors quan toco aquests temes. Alguns dels arquetips a denunciar es basen en preteses tradicions arrelades en el costumari popular i, quan, en la perspectiva del món d’avui, són denunciats com edatistes, provoquen reaccions irritades, que, en alguns casos condueixen a l’insult. Això, malgrat que la majoria dels principis antiedatistes són allunyats de qualsevol radicalitat i es poden definir com essencialment “centristes”.
És difícil lluitar contra la segmentació social en un món on el conjunt de persones de més de 65 anys —moltíssima gent, potser tu mateix, lector— són tractats, tinguin o no nets i netes, sempre amb “bones intencions”, com a iaios, padrines, avis i àvies… Una altra veta de comportaments edatistes es dona en les institucions sanitàries on moltes persones, en funció, de la seva edat i no de la seva capacitat mental, són infantilitzades per professionals sobrecarregats de feina. Per no recordar l’època de la pandèmia quan, en llocs de gran incidència del virus determinats tractaments bàsics, però escassos, es reservaven per a persones “joves”.
Un servidor va quedar vacunat contra aquesta temàtica, quan, de petit a la Seu, se celebrava el dia de l’Asil, institució geriàtrica dirigida per les ‘Hermanitas de los Pobres’. En aquells malaurats anys cinquanta de postguerra, de pura misèria, unes monges, tapades fins a dalt de tot —encara, contra tota lògica, van actualment abillades així— maldaven perquè un conjunt de persones sense recursos i vulnerables, sobrevisquessin. Els nens, alumnes de l’escola de La Salle, érem aconduïts a l’Asil, per portar cigarretes als “vellets”, tal com ens ho deien. El meu record avui, però, em porta a un espectacle que havien de representar aquells asilats, resignats a la visita d’una mainada que els miràvem com si fossin personatges d’un pessebre exterior a la seva realitat infantil.
Avui, avançat el segle XXI, el món de les persones grans tendeix a una institucionalització “benèfica” però segmentada de la resta poblacional, una discriminació “positiva” que cal analitzar pas a pas per no caure en efectes contraproduents. L’edatisme, com a conjunt d’actituds a erradicar, és una temàtica relativament nova, evidenciada per les massives incorporacions humanes al segment de “les classes passives”. És necessari que el nostre lèxic incorpori les modificacions d’aquesta realitat. L’època dels anys cinquanta d’aquell nen de la Seu, que podria haver estat d’Andorra, implicava una realitat social i política molt diferent, però encara, en molts casos, interpretem la realitat actual de les persones grans d’una manera esquemàtica, basada en aquells models.
Un altre exemple: avui encara hi ha la tendència a convertir algunes trobades, que en diuen “intergeneracionals”, en una trobada de persones grans —com més vulnerables millor— amb noiets o noietes preadolescents. Com sempre, es fa amb la millor de les voluntats, i no seria pas mala cosa si aquestes trobades fossin completades amb reunions intergeneracionals entre persones de les més diverses edats. Plantejo una qüestió: si un té, posem pel cas, 85 anys, amb qui pot tenir una conversa més intensa i positiva, amb un noiet-noieta de 14 anys o amb un home-dona de quaranta? El que és molt revelador és que aquestes trobades només es facin entre “vellets-velletes” amb “noiets-noietes”, i aquí hi ha la sospita d’un cert biaix que busca, no la informació mútua, sinó l’emoció senil, un procés subtil i involuntari sí, però clarament edatista.
Insistim, cal trencar molts arquetips avui superats per la realitat social, per a incentivar la incorporació positiva de les ”classes passives” a la dinàmica d’una vida social que cada vegada les necessita més com a persones individuals, tant pel que poden aportar de treball voluntari com de contribució desinteressada a la “cosa pública”. .
