La globalització ens ha portat una interrelació molt gran entre uns països i uns altres. Aquest fet ens porta a ponderar quin grau de sobirania real té avui un estat reconegut internacionalment. Potser l’estat que té una sobirania més intensa són els Estats Units d’Amèrica, que, malgrat haver subscrit tota una sèrie de tractats, un president despòtic com Donald Trump els passa literalment pel folre. Pensem també en la Xina, la mateixa Rússia… Però França, per exemple, ja és una nació limitada militarment per ser de l’OTAN, econòmicament per la seva posició a la Unió Europea, financerament pels dictàmens del Fons Monetari Internacional… la seva sobirania nacional és, doncs, relativa, malgrat els desitjos d’ultranacionalistes com Le Pen. Convindrem, doncs, que per a la immensa majoria dels Estats, la sobirania nacional existeix, però limitada pels tractats internacionals, per les forces financeres, per les bombes atòmiques dels altres, perquè no tenen ports de mar…
El cas espanyol pot seguir l’exemple francès, però si França encara juga, a vegades precàriament, en la primera divisió del sobiranisme, Espanya juga obertament en una segona divisió sobiranista i alguna vegada lluitant per la permanència. Imaginem-nos, bastant impensable però no impossible, que un ultranacionalista espanyol, com Abascal, fos el cap de govern, tot suposant, Déu no ho vulgui, que disposés de majoria absoluta. No tindria un espai molt pautat per prendre decisions? Ens preguntem si podria convocar lliurement un referèndum sobre la pertinença a l’OTAN i fins i tot si el podria convocar per a la pertinença a la Unió Europea… Fent un paral·lelisme amb una persona individual, fins a quin punt aquesta pot decidir suïcidar-se? Tothom convindrà que, en qualsevol dels casos, el marge de la sobirania nacional i personal queda molt i molt restringit.
Un sector gairebé majoritari de catalans, no fa gaire anys, va creure que podien decidir lliurement ser independents, que era cosa de posar les urnes i votar. Que una vegada feta la votació tot el món real es recompondria i s’agenollaria davant de la decisió lliure i democràtica d’un conjunt important de la població, majoritària al Parlament de Catalunya. És que els catalans no tenim dret a ser sobirans? Doncs, sembla que només per a determinades coses i per a determinades institucions. I aquesta situació tan limitativa és tolerable? Doncs, sí, tenint en compte els formidables avenços que ha fet la nació catalana confrontant-la amb situacions històriques anteriors.
Ara podem arribar a Andorra. L’any 1993, amb l’aprovació de la Constitució per part del poble andorrà, el món sencer reconeixia la sobirania i la independència d’Andorra. Aquesta sobirania, per fer-la efectiva, quin exemple, dels esmentats anteriorment, podem seguir? La dels EUA? La xinesa? La francesa? L’espanyola? Sembla que la divisió sobiranista en què juga Andorra no és la mateixa de les anteriors que, per altra part, no són pas iguals entre si. Amb el cap cot, molts catalans reconeixem el fet que la sobirania andorrana és superior a la nostra, i per això alguns, amb un desesperat sentit de l’humor, van reclamar la immediata incorporació de Catalunya a la sobirania andorrana.
Alguns lectors pensaran si com articulista els faig perdre el temps. A veure, per què els explico una sèrie de circumstàncies que coneixen perfectament? Els contesto que tenen tota la raó del món, però que la lectura de les manifestacions de determinats polítics andorrans o de ciutadans de peu que s’expressen obertament o en anonimat, em fan fer aquestes reflexions. Si països com Espanya o França tindrien seriosos problemes de sobirania per convocar un referèndum sobre la pertinença o no a la Unió Europea, com podrà suportar l’actual nivell de sobirania andorrana un referèndum sobre l’acceptació d’un veïnatge renovat amb Espanya i França? Són dos països que tenen la clau del manteniment de l’economia del país dels Pirineus tal com avui la coneixem. En el referèndum, que sembla en principi, que se celebrarà, no caldria plantejar aquest fet de la manera més realista, potser la més crua, possible? Els catalans en sabem molt, d’això.
