El més evident quan s’ha de pujar un edifici que supera els 140 metres d’alçada és fer-ho en ascensor. I aquells valents que comptin amb una excel·lent capacitat física, poden fer-ho a través de les escales. Però hi ha una altra manera encara més agosarada, que és escalant-lo. Això mateix va efectuar dissabte l’andorrà Leo Urban, que va ascendir per l’exterior de la torre Glòries de Barcelona sense cap mena de mesura de seguretat amb el seu amic Nico Mathieux, amb qui fa cinc anys ja van realitzar aquesta mateixa experiència a la torre Eiffel. I com en aquella ocasió, van acabar detinguts per realitzar una pràctica que està prohibida.
Precisament aquest repte va sorgir després de l’experiència a la capital francesa. «Buscàvem un altre repte, que fos més tècnic, i com que sovint sóc a Barcelona vam pensar en algun edifici de la ciutat. Em vaig plantejar tres i al final ens vam decidir per la Torre Glòries. Sempre vaig pensar que l’havia de pujar algun dia», exposava Urban, un especialista en parkour. Mathieux, un reconegut youtuber amb 108.000 seguidors a la xarxa, el va avisar la setmana abans que aniria a Barcelona i el pla que es trobava en stand by es va precipitar. Prèviament havien «mirat com eren els vidres, la resistència que tenien i elsTorre Eiffel, París materials de l’estructura de la façana», per no trobar-se sorpreses durant l’ascensió. El dia abans van entrenar tots dos una hora al mateix edifici. Va ser de nit, aprofitant que «una part de l’estructura es troba sota el nivell de terra en una zona en la qual no et veu la gent que passa pel carrer. Aquest entrenament ens va servir per agafar confiança». L’endemà afrontaven el repte i «vam passar una nit horrible, donant moltes voltes al cap. És una situació difícil pel nivell d’estrès».
En només 32 minuts aconsegueix arribar a dalt de l’edifici juntament amb Nico Mathieux
A les 13.30 hores de dissabte començaven a pujar. Mathieux va decidir ser primer. Per sobre tenien tot l’edifici, al que accedirien a la seva punta sense cap mesura de seguretat. Sense cordes ni res. Les mans, els peus i el cap no podien fallar. El més important és «anar de pressa els primers metres, perquè ningú et pugui agafar». En 32 minuts van fer el cim, tots dos al mateix temps perquè en el darrer tram, el més complicat per la forma que suposava efectuar «els moviments més difícils», cadascú va prendre una via diferent. Un cop assolit l’objectiu «l’alegria va ser immensa i les vistes que veiem de Barcelona eren espectaculars». Van estar més d’un quart d’hora immortalitzant el moment, realitzant fotografies i videos per deixar constància.
Però aquí no finalitzava l’aventura, perquè tocava baixar i patir les conseqüències. Els Mossos d’Esquadra els estaven esperant. L’enrenou que hi havia a baix era important. «Quan portàvem pujats uns quaranta metres vam sentir les sirenes dels Bombers i la Policia i van tancar un perímetre, però estàvem del tot concentrats amb què feien i fins que no vam ser a dalt no vam veure exactament tot el que passava», indicava Urban. Per baixar van accedir a l’interior de l’edifici, on els esperaven. Saben el que suposa realitzar una acció d’aquest tipus i «col·laborem amb la policia. No tractem d’escapar-nos. Van seguir el protocol normal i ens van portar a baix detinguts», per conduir-los fins a comissaria, on van ser-hi «una mitja hora, prenent declaració. Sabem que ens arribarà una multa, però no sabem la quantitat». Els dos joves segueixen les petjades d’Alain Robert, anomenat l’Spiderman francès, que ha pujat tota mena d’edificis arreu del planeta i que també ha tingut tot tipus de sancions.
Realitzen l’arriscat repte per la sensació de llibertat que suposa, tan pel cost com per a la ment
Un cop aconseguida la fita, ja pensen en properes, però no les desvetllaran perquè ningú els esperi per tractar d’evitar-ho. El seu és un esport de risc i «sabem que ens hi juguem la vida», però ho fan «amb la finalitat de sentir la màxima llibertat de cos i ment. Per a molts serà incomprensible que ho fem a través de posar-nos en perill, però només així es pot aconseguir». Quan estan a punt d’entrar en acció, el nombre de persones que ho saben és mínim. «A la família no li diem res i molt poca gent està al corrent», així no han de patir i ni ells mateixos notar aquesta pressió. Ara bé, un cop ho han fet i s’ha fet públic, arriba el moment de donar explicacions als més propers: «Els pares no entenen que ens posem aquests límits».
