Darrerament, han sorgit noves veus que exposen una visió negativa de la relació de la Ciutat d’Urgell amb els veïns andorrans. Totes les perspectives són legítimes en una situació democràtica. De vegades, s’exposen cruament, d’una manera abrupta; de vegades, es volen dir les coses amb una suavitat retòrica. Vaja, que això és com el color blanc de la neu dels esquimals, que pot tenir una cinquantena de tonalitats. El fet bàsic, és, però, que el creixement exponencial d’Andorra ha canviat de dalt a baix tots els equilibris amb el seu centre de referència històrica. Si a finals dels anys seixanta, Andorra tenia una demografia similar a l’Alt Urgell, avui, per cada resident alt-urgellenc n’hi ha gairebé cinc d’andorrans. Si partíssim d’un paràmetre territorial bàsic, l’Alt Pirineu i Aran, encara trobaríem una certa paritat amb els seus vuitanta mil habitants. Però bé, centrem-nos en la ciutat de la Seu que ha passat de ser una capital de fet d’Andorra a una població de la frontera espanyola.
Cal pair les noves situacions i, en la humana mesura, ordenar-les analíticament. Des de la nostra perspectiva —amb l’avantatge que podem fer poc mal amb les nostres opinions personals— caldria assolir:
1.La institucionalització de les relacions. Aquí ens trobem amb un cúmul de contradiccions: hi ha un flamant ambaixador espanyol, hi ha una delegada de la Generalitat, hi ha un comissionat de Relacions Inter pirinenques, hi ha visites de ministres de Madrid, de consellers de Barcelona, que fan les declaracions més cromàtiques possibles… I, entre tots, tenim un garbuix d’iniciatives desordenades, caòtiques, arribaria a dir. El desordre és l’enemic de la solució, de tota mena de solucions. De vegades, per la part andorrana, fa la impressió que aquest plantejament ja li va bé, perquè per a alguns polítics andorrans la millor política exterior, a part de la retòrica buida, és la que no existeix.
Aquest és el punt de tots els punts: institucionalitzar les relacions transfrontereres i fer guanyar el sou a delegats, ambaixadors i a tots els intervinents en les decisions que ens afecten. I per la part andorrana, espolsar-se els prejudicis acumulats per un creixement difícil de pair i entendre quin és el seu paper en aquest món. Un paper que no és altre que el d’entendre’s obertament amb els veïns, que no són tant Espanya i França com els territoris veïns que miren Andorra com la Terra mira el Sol, i que, quina sorpresa, són territori de la Unió Europea.
2. Els papers del copríncep episcopal. Em remeto al meu article immediatament anterior a aquest. El copríncep episcopal ha de deixar de mirar-se el melic de la interrupció de l’embaràs i entrar, a la manera d’un cap d’estat que regna, però no governa, a emetre, a la manera macroniana, grans directrius de la pràctica geopolítica. És un fet que va inclòs en el sou i en el càrrec i, no voldria excedir-me, en la consciència.
3. Un altre punt bàsic, és el de la creació, “institucional” per descomptat, d’una Àrea Funcional Inter pirinenca liderada per Andorra. Aquest és el futur del país i el qui no ho vegi —andorrà, resident, pirinenc arrelat, pirinenc nouvingut…—, li puc regalar una col·lecció d’ulleres velles que he anat acumulant al llarg de la meva vida de miop persistent. Espero que aquesta miopia no sigui també intel·lectual!
4. El tractament d’una sèrie de qüestions puntuals, com l’aeroport, el centre psiquiàtric del Seminari, els convenis sanitaris més o menys delimitats per signatures divagants, la necessitat d’un Estatut del Fronterer… Tots, absolutament tots, requereixen dues condicions bàsiques: la primera és la de ser tractats amb sistema i amb ordre, i, la segona, la de ser tractats amb una sensibilitat acordada a les necessitats del dia d’avui.
En resum: foragitem la retòrica, de tots els signes, dels projectes polítics i administratius… i, empès per l’entusiasme, gosaria dir que també de les reivindicacions.
