Ens hem acostumat a explicar la vida abans de viure-la.
On som. Amb qui. Què mengem. On anem. Què estem preparant. Si estem contents. Si estem tristos. Si comencem alguna cosa. Si l’acabem. Tot. Com si callar fos sospitós. Com si una vida que ningú veu fos una vida menys important.
I no.
Hi ha una edat —o potser simplement arriba un dia— en què descobreixes una cosa que dona una pau immensa: no tothom ha de saber què estàs fent.
Ni on ets. Ni amb qui. Ni què tens entre mans. Ni quin és el teu pròxim pas.
No per misteri. No per fer-te l’interessant. No perquè tinguis res a amagar, sinó perquè hi ha coses que es fan malbé quan les exposes massa aviat.
Una il·lusió acabada de néixer és fràgil. Un projecte que comença també. Una relació, una decisió, un canvi de vida, aquella idea que fa besos que et ronda del cap…
No necessiten aplaudiments. Necessiten temps. I silenci. Perquè quan ho expliques, arriben les opinions. “Jo no ho faria”, “vigila”, “això és complicat”, “segur?”, “i si surt malament?”… i tu, que cinc minuts abans ho tenies clar, comences a dubtar.
Amb els anys he après una cosa: hi ha persones que t’estimen molt, però que t’aconsellen des de les seves pors, no des dels teus somnis.
I això cal entendre-ho. Sense enfadar-te amb ningú. Per això, de vegades, callar és cuidar-se. Protegir allò que encara està en construcció no és amagar-se. És donar-li temps perquè agafar força abans de posar-lo davant del món.
Ens passa també amb els moments bonics. Arribem davant del mar i traiem el mòbil.
Ens retrobem amb algú i traiem el mòbil.
Ens serveixen un plat i traiem el mòbil.
Veiem una posta de sol espectacular, abans de mirar-la de veritat, ja estem pensant si quedarà millor vertical.
I aquí hi ha alguna cosa que hauríem de preguntar-nos:
Quantes coses estem fotografiant que, en realitat, no estem mirant?
Quants moments estem compartint amb centenars de persones mentre deixem de compartir-los amb qui tenim assegut al davant?
No és una critica a les xarxes. Seria absurd. Formen part de la nostra vida i també ens han donat coses magnífiques.
La vida no és contingut.
La vida és aquell cafè que s’allarga. La conversa que no graves. El viatge del qual només tens quatre fotos perquè t’ho estaves passant massa bé. L’abraçada que ningú fotografia. La notícia que només saben quatre persones. El projecte que treballes cada dia mentre els altres es pregunten què estàs fent. La felicitat que no necessita testimonis.
Perquè també arriba un moment en què deixes de voler que tothom sàpiga que estàs bé. Et basta estar-ho.
I això, en un món obsessionat a aparentar, és gairebé revolucionari. Potser ens convindria recuperar una mica aquella vida d’abans. Quan ens n’anàvem de vacances i ningú sabia exactament on érem. Quan sopàvem sense fotografiar el plat. Quan ens enamoràvem i durant un temps només ho sabíem nosaltres. Quan els records eren records i no publicacions.
No dic que hàgim de tornar enrere.
Dic que potser hem avançat tant que ens hem deixat alguna cosa important pel camí. La intimitat, el silenci, la sorpresa…
Aquell petit plaer de saber alguna cosa que el món encara no sap.
Per això cada vegada m’agrada més la gent que fa i no anuncia. Que treballa i no presumeix. Que estima sense exhibir. Que cau sense fer-ne un espectacle. Que torna a començar sense comunicar-ho.
I que algun dia apareix i diu: Mira, ho he fet.
Sense compte enrere. Sense haver necessitat l’aprovació de ningú. Entendre que no hem vingut aquí perquè ens mirin.
Hem vingut aquí per viure.
Així que protegeix els teus moments. Protegeix la teva energia.
Protegeix especialment allò que encara estàs construint. No tinguis pressa d’ensenyar-ho.
Hi ha coses que mereixen existir una estona sense públic. Viu-les.
Assaboreix-les.
Equivoca’t.
Aprèn.
Arriba fins al final.
I després, si vols, explica-ho.
Perquè el que és real no necessita ser publicat per haver passat.
