Hi ha una frase que, amb els anys, ha deixat de ser només un pensament per convertir-se en una manera de viure: ser lliure és viure fidel al teu cor.
No sempre ho he entès així.
Durant molt temps vaig creure que la llibertat consistia a poder decidir, a no dependre de ningú, a tenir les portes obertes per anar on volgués. Però la vida, aquella gran mestra que mai pregunta si estàs preparat per aprendre, em va demostrar que hi ha persones que poden anar on vulguin i, malgrat això, continuen sent presoneres.
Presoneres de la por, de les expectatives, de la necessitat constant d’agradar, de demostrar, d’encaixar.
Jo també hi he estat.
He pres decisions pensant més en la tranquil·litat dels altres que en la meva. He callat paraules que necessitaven sortir. He allargat situacions que feia temps que havien deixat de tenir sentit perquè marxar feia més mal.
Ara sé que molts d’ells van ser alliberaments.
No perquè deixessin de fer mal, sinó perquè em van acostar una mica més a la persona que sempre havia estat i que, sense adonar-me’n, havia anat amagant per por.
Avui continuo tenint dubtes. Continuo equivocant-me.
Continuo sentint por davant de moltes decisions.
La diferència és que ja no deixo que sigui la por qui escrigui la meva història.
Prefereixo equivocar-me sent fidel a allò que sento que passar una vida sencera interpretant un paper que no és el meu.
Potser això és madurar.
Entendre que la llibertat no és viure sense cadenes visibles, sinó tenir el cor prou lleuger per no portar-ne d’invisibles.
He après que hi ha una diferència enorme entre sentir-se estimat pels altres i sentir-se en pau amb un mateix. La primera és meravellosa. La segona és imprescindible.
Perquè quan et traeixes una vegada i una altra per conservar l’aprovació dels altres, arriba un moment que deixes de reconèixer la persona que et mira des del mirall.
I aquesta és una de les soledats més grans que existeixen.
Amb els anys també he descobert que les persones més fortes que he conegut no eren les que mai ploraven. Eren les que, després de trencar-se, tenien el valor de reconstruir-se sense deixar de ser elles mateixes.
Per això, si algun llegat m’agradaria deixar, seria tan senzill com aquest:
“No tinguis por de ser qui ets. Les persones que viuen fidelment al seu cor potser no sempre escullen el camí més fàcil, però gairebé sempre acaben trobant l’únic lloc on val la pena viure: la pau d’haver estat autèntiques”.
Quan algun dia miri enrere, no espero recordar els èxits ni els reconeixements. Espero recordar que vaig estimar amb intensitat, que vaig demanar perdó quan calia, que vaig saber marxar dels llocs on deixava de ser jo i que vaig tenir el coratge de començar de nou tantes vegades com la vida m’ho va demanar.
Perquè, al capdavall, ser lliure és això: viure fidel al teu cor.
