Diem que no tenim res a amagar, però el primer que fem quan algú toca el nostre telèfon és protegir-lo com si dins hi hagués alguna cosa perillosa. I la veritat és que sí que hi ha coses perilloses, però no per als altres, sinó per a la imatge que tenim de nosaltres mateixos, perquè el mòbil no guarda només informació; guarda allò que no encaixa amb la persona que diem ser en públic. No el deixem a ningú perquè allà dins no hi ha una vida ordenada; hi ha una vida real. I la vida real no sempre és coherent, ni bonica, ni fàcil d’explicar. Hi ha cerques que no diríem en veu alta, hi ha curiositats que no admetríem davant d’altres, hi ha converses que canviem segons qui ens escolta, hi ha moments de debilitat que no volem que ningú associï amb nosaltres.
El mòbil registra quan caiem, quan dubtem, quan repetim, quan tornem a cometre el mateix error, quan busquem distracció per no pensar, quan ens quedem atrapats en pantalles per no mirar el que tenim davant; i això no és un cas puntual, és un patró constant repetit en silenci. I els patrons són els que més delaten, perquè no es poden justificar fàcilment, no es poden maquillar amb una frase bonica ni amb una excusa ràpida. El patró diu la veritat sense demandar permís. Per això el mòbil incomoda tant quan algú el podria veure, perquè no mostra el que volem ser; mostra el que fem realment quan deixem de controlar la nostra pròpia imatge. I això és molt més incòmode que qualsevol secret concret. No és que hi hagi un gran escàndol amagat; és pitjor; hi ha una suma de petites coses que no encaixen amb el relat que expliquem de nosaltres mateixos.
La necessitat constant de distracció, la incoherència entre el que diem i el que fem, la dependència silenciosa d’una pantalla que omple buits que no volem reconèixer. El problema no és el mòbil; el problema és que el mòbil no menteix, i nosaltres sí que ho fem cada dia, sense adonar-nos-en, per protegir la imatge, per encaixar, per no quedar malament, per no mostrar allò que ens fa massa humans. I potser per això no el deixem a ningú, perquè, si algú el mirés sense avisar, no veuria un dispositiu; veuria una veritat que costa acceptar. Veuria que la diferència entre qui diem ser i qui som és més gran del que ens agrada admetre, i que la vida que mostrem és només una part, molt petita de la qual realment vivim.
