L’amor és una d’aquestes coses que moltes vegades busquem amb massa pressa.
Volem trobar algú, compartir, estimar i sentir-nos estimats. I no hi ha res dolent en voler estimar. El problema arriba quan convertim aquesta necessitat en una carrera, que pensem que hem de trobar aquella persona abans que sigui massa tard. Com si la vida tingués un calendari escrit i nosaltres arribéssim tard a alguna cita.
Però l’amor, quan arriba de veritat, sovint ho fa d’una manera inesperada. Apareix quan no el tenim previst, quan potser ja havíem deixat de buscar-lo, quan estàvem ocupats vivint altres coses. I aleshores entenem que potser no es tractava de trobar-lo, sinó d’estar preparats per reconèixer-lo quan aparegués.
Amb la mort passa justament el contrari. No la busquem, però sabem que algún dia ens trobarà. No sabem quan, ni on, ni de quina manera. I aquesta és una de les grans incerteses de la vida.
Tots fem plans, pensem en demà, en la setmana que ve, en l’any que ve, com si el temps ens pertanyés. I potser aquesta és una de les grans trampes en què vivim: confondre el futur amb una promesa.
El futur no ens promet res.
Només ens dona la possibilitat.
Per això potser hauríem de mirar la vida d’una altra manera. No amb por, sinó amb més consciència. Recordant que hi ha converses que no hauríem de deixar per a demà, abraçades que no hauríem de donar per fetes i persones que estimem a les quals potser hauríem de dir més sovint que les estimem.
Perquè la vida és estranya. Un dia estem fent plans i l’endemà alguna cosa pot canviar-ho tot. Una trucada, una notícia, una absència. I de sobte ens adonem que allò que semblava tan important ja no ho és tant, i que allò que donàvem per segur mai no ho havia estat.
Potser per això l’amor i la mort tenen alguna cosa en comú. Tots dos ens recorden que no controlem tant com ens pensem. Un arriba per donar sentit a una part del nostre camí i l’altre arriba per posar-hi un final. Entre tots dos hi ha la vida, aquest espai de temps que tenim i que, moltes vegades no sabem apreciar fins que alguna cosa ens recorda que és finit.
L’amor arribarà quan arribi. La mort també.
I potser avui és l’únic moment que realment tenim.
Així que potser hauríem de deixar de córrer tan darrere del que encara no ha arribat i començar a mirar amb més atenció el que ja tenim davant. La persona que tenim al costat. La mà que encara podem agafar. La conversa que encara podem tenir. Els moments petits que semblen insignificants i que, amb el temps, potser descobrirem que eren les més importants.
Perquè hi ha dues coses que no cal anar a buscar.
L’amor i la mort ens trobaran.
La pregunta és què farem nosaltres amb el temps que queda abans que ho facin.
