Davant l’augment de baixes d’alumnes que marxen del país, les associacions extracomunitàries han posat el punt en l’accés a l’habitatge, els elevats preus del lloguer i unes normatives d’immigració més restrictives com els principals motius de preocupació. «L’habitatge és el principal obstacle i els requisits de reagrupament exigeixen un nombre d’habitacions adequat per a la família, però amb els preus actuals i la manca d’oferta molts treballadors es troben que és pràcticament impossible accedir a un immoble que compleixi els requisits necessaris», ha declarat la presidenta de Colombianos en Andorra, Katherine Barbosa.
Així, Barbosa ha defensat que el principal motiu pel qual molts marxen és la «impossibilitat administrativa i d’habitatge per mantenir la unitat familiar a Andorra», argumentant que els nouvinguts ho tenen molt més complicat i descrivint la diferència com a «abismal» per culpa de les normatives d’immigració i els preus del mercat immobiliari. En una línia similar s’ha expressat el president de l’Associació de Residents Peruans al Principat d’Andorra (ARPPA), Lorenzo Castillo, qui ha afirmat que «la permanència de les famílies a Andorra està cada vegada més condicionada per la seva capacitat econòmica. No es tracta simplement que una família vulgui marxar, sinó de si pot sostenir materialment la seva vida al país».
«L’habitatge és el principal obstacle. Amb els preus actuals i la manca d’oferta, molts treballadors es troben que és pràcticament impossible accedir a un immoble que compleixi els requisits necessaris» – Katherine Barbosa
A més, Castillo també ha posat en valor l’accés a l’habitatge com un dels principals problemes, tot i que no l’únic. «Una família pot tenir feina, però si una part molt important del salari es destina al lloguer, la situació deixa de ser sostenible. Pot tenir un habitatge, però si el contracte laboral és temporal, continua existint inseguretat», ha declarat, tot afegint que «pot tenir una situació administrativa regular, però no necessàriament disposar de les mateixes possibilitats de mobilitat o estabilitat que altres residents. Això permet parlar d’una precarització de la reproducció de la vida». Per altra banda, el president de l’Associació de Residents i Empatitzants de Veneçuela al Principat d’Andorra (AREVPA), William Reynaldo, si bé assegura que ara per ara cap membre s’ha vist obligat a marxar del país, considera l’accés a l’habitatge com la principal casuística.
Altrament, el president de l’Associació Argentinos en Andorra, Marcelo Ponce, considera que les baixes són el resultat de diverses problemàtiques acumulades i assenyala que «la normativa migratòria no s’adapta a la situació actual», alhora que ha demanat que s’apliquin canvis estructurals i no puntuals. «Una de les nostres propostes és explicar les normes migratòries de manera clara, explícita i a temps, utilitzar més els canals digitals i reforçar els mecanismes de control migratori i fronterer», ha apuntat, tot recalcant que, si bé l’habitatge és un dels problemes, no és l’únic: «No s’ha de victimitzar sempre el migrant ni criminalitzar sempre el Govern. Tots tenim part de la responsabilitat».
«Una persona pot tenir una situació administrativa regular, però no disposar de les mateixes possibilitats d’estabilitat que altres residents. Això permet parlar d’una precarització de la reproducció de la vida» – Lorenzo Castillo
Finalment, la presidenta de l’Associació de mares i pares d’alumnes de l’Escola Andorrana (AMPAEA), Susagna Venable, considera que l’augment del nombre d’alumnes que es donen de baixa és preocupant i recorda que té un impacte directe sobre serveis com el de menjador: «La reducció d’alumnes implica menys ingressos, però no menys despeses». Altrament, i en la línia de Barbosa, ha assenyalat que l’habitatge és una problemàtica prioritària, assegurant que «si una gran part dels teus ingressos l’has de destinar a pagar un lloguer, doncs acaba afectant». A més, des de l’entitat reclamen més diàleg entre els centres i les famílies, declarant que «aquest contacte és importantíssim», i considerant que l’ens hauria de treballar com a pont entre les famílies i els centres educatius.
