La menopausa arriba sense demanar permís. De vegades s’anuncia de mica en mica, amb petits canvis als quals noLa menopausa arriba sense demanar permís. De vegades s’anuncia de mica en mica, amb petits canvis als quals no sabem posar nom. Unes altres, irromp alterant-ho tot: el somni, l’humor, l’energia, la memòria, la temperatura del cos, i fins i tot, la manera de mirar-nos al mirall, que ens mostra una imatge que no reconeixem.
És cert que no totes les dones la vivim igual, ni de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. Per a algunes, gairebé només suposa una transició; per a unes altres, representa una autèntica revolució física i emocional. Però moltes compartim una sensació difícil d’explicar: continuem sent nosaltres i, alhora, hi ha dies en què gairebé no ens reconeixem.
Perquè la menopausa no consisteix només a deixar de menstruar. És acomiadar-se d’una etapa de la vida mentre intentem comprendre la següent, i és descobrir que el nostre cos comença a parlar un idioma nou quan encara ningú ens ha ensenyat a comprendre’l.
Apareixen els fogots, el cansament, la irritabilitat, els canvis d’humor, les dificultats per a concentrar-nos, la pèrdua de memòria o aquesta estranya boira mental que ens fa dubtar fins i tot de nosaltres mateixes. Dormim pitjor, tenim menys paciència i, a voltes, sentim una tristesa que no sabem justificar.
I existeix un altre canvi del qual es parla molt menys. Potser perquè afecta la nostra intimitat, potser perquè ens avergonyeix reconèixer-ho o potser perquè temem que dir-ho en veu alta pugui ferir a la persona que tenim al costat. La realitat, però, és que la menopausa també pot canviar la nostra manera de viure la sexualitat. El desig pot disminuir, l’excitació pot necessitar més temps, els orgasmes poden perdre intensitat o inclús resultar més difícils d’aconseguir. També pot aparèixer sequedat, molèsties o dolor durant les relacions sexuals, fins i tot quan no l’havíem sentit mai. I aleshores arriba la pregunta que tantes dones ens fem en silenci: què m’està passant?
I no és fàcil assumir que allò que abans ens resultava tan natural, ara requereixi temps, paciència o fins i tot ajuda. I tampoc és fàcil reconèixer que una part tan íntima de nosaltres ha canviat. Però potser el més difícil és explicar-ho a la parella quan ni tan sols nosaltres comprenem del tot el que succeeix. Tinc amigues que es queixen de com les seves parelles interpreten la disminució de les relacions com una falta d’amor: «ja no em desitges», «mai em busques», «abans no eres així» o «sembla que ja no setis res per mi», i puc imaginar el dolor que hi ha darrere de totes dues parts. Perquè l’home pot sentir-se rebutjat, poc desitjat o insegur i pot creure que ha deixat de ser important per a la dona que estima. Però ella també pateix, està intentant reconciliar-se amb un cos que ja no li respon com abans i, a sobre, ha de demostrar constantment que el seu amor continua intacte.
Així i tot, no sempre que una dona deixa de buscar sexe ha deixat de desitjar a la seva parella, potser només ha deixat de desitjar és dolor. I és que durant la menopausa, la disminució dels estrògens pot fer que els teixits vaginals siguin més fins, secs i menys elàstics, la lubricació es redueix i la penetració pot resultar molesta o dolorosa. Quan això passa de forma repetida, el cos aprèn a anticipar-ho. I és molt difícil sentir desig per allò que sabem que pot fer-nos mal. I no, no és fredor, no és desinterès, no és que hi hagi una altra persona, i, sobretot, no significa necessàriament que l’amor hagi desaparegut. És quelcom més simple, és un cos protegint-se.
I el dolor físic no arriba sol, sovint ve acompanyat de frustració, culpa i por. Perquè la dona pot sentir-se avergonyida de no respondre com abans, i pot creure que està fallant a la seva parella. Hi ha dones que accepten mantenir relacions sense voler-les realment, no per desig, sinó per a evitar discussions, tranquil·litzar a l’altre o demostrar que encara l’estimen. Però cada vegada que es manté sexe des de l’obligació, alguna cosa dins nostre s’allunya una mica més del desig, perquè aquest no apareix sota pressió, ni neix del retret, de la insistència ni de la culpa. El desig necessita seguretat, llibertat, tendresa i confiança. I és que hem de tenir present que el desig femení mai ha estat únicament una qüestió hormonal, sinó que s’alimenta de com ens sentim, de la relació que tenim amb el nostre cos, de la complicitat, del descans i de la connexió emocional amb la parella.
Per això, durant aquesta etapa, l’actitud de l’home pot convertir-se en part del problema o en una part, essencial, de la solució. I, una vegada més, no necessitem que comprenguin exactament el que sentim, perquè probablement mai podran viure-ho en el seu propi cos, necessitem que creguin en nosaltres quan ho expliquem, que no minimitzin el dolor, que no converteixin la nostra falta d’iniciativa en una ofensa personal i que no ens facin sentir culpables per un canvi que tampoc hem triat. Perquè acompanyar pot ser tan senzill com preguntar: «com et sents?», «et fa mal?», «què necessites?» o «com podem recuperar junts el que estem perdent?». I escoltar la resposta sense defensar-se, sense dramatitzar i sense necessitat de buscar culpables.
També hem de recordar que la intimitat no comença al llit, sinó que es construeix durant el dia, en una conversa, en una carícia que no exigeix res a canvi, en una mirada còmplice, en sentir-nos cuidades i en la tranquil·litat de poder dir «avui no» sense que l’altre se senti humiliat. I per això, potser cal aprendre una nova manera de trobar-se. Potser dedicar més temps a les carícies, potser ampliar els jocs, potser canviar els ritmes i potser abandonar la idea que la penetració o l’orgasme són les úniques proves que una relació sexual ha estat satisfactòria. La sexualitat no desapareix amb la menopausa, però pot necessitar ser reinventada.
Afortunadament, a més, moltes d’aquestes dificultats tenen solució. Els lubrificants poden reduir la fricció durant les relacions i els hidratants vaginals ajuden a mantenir la humitat dels teixits. Si això no és suficient, existeixen tractaments mèdics locals i altres alternatives que pot donar un professional segons les circumstàncies de cada dona. També poden ajudar la fisioteràpia del sòl pelvià, l’acompanyament sexològic o la teràpia de parella. El que és important és no resignar-nos ni suportar el dolor en silenci, perquè el dolor mai ha de ser el preu que una dona hagi de pagar per a continuar sentint-se estimada.
Les dones també hem d’aprendre a parlar, a explicar el que ens ocorre sense sentir vergonya i sense por de decebre, i a dir «continuo estimant-te, però el meu cos ha canviat i necessito que aprenguem junts a relacionar-nos amb ell». Tal vegada l’error és obstinar-nos a recuperar exactament la sexualitat que teníem abans. Potser no es tracta de tornar enrere, sinó de construir una nova: més conscient, més pausada, més lliure i molt més honesta.
La menopausa no és el final del desig ni del plaer. Però sí que pot ser el final d’estimar basant-nos en les suposicions, obligant-nos a parlar, a escoltar i a comprendre que el cos de la persona que estimem també travessa estacions. Per això, quan una dona deixa de buscar la parella, no se li ha de preguntar només si encara sent desig, sinó si alguna cosa li fa mal, si té por, si se sent perduda o si necessita tornar a trobar-se dins del seu propi cos.
I així, potser descobrirà que no s’estava allunyant d’ell, sinó que feia temps que s’allunyava de si mateixa i no sabia com demanar que la retornessin. I és que hi ha moments en què estimar no significa reclamar el cos que vam conèixer, sinó cuidar amb infinita tendresa el cos que està naixent. I si alguna vegada algú dubta del que la dona sent per ell, cal recordar només que encara que el seu desig hagi canviat de veu, el seu amor no ha deixat de pronunciar el seu nom.
I avui acabarem no amb una sinó amb dues frases. La primera, que l’escric més pensant en les dones, és de qui va ser un poeta, novel·lista i dramaturg irlandès en llengua anglesa, i diu: «Estimar-se a un mateix és el començament d’un romanç que dura tota la vida.» La segona, que dedico més als homes, és una frase sense autor conegut, però que m’encaixa molt en el meu article d’avui i diu: «Estimar també és aprendre a reconèixer a la mateixa persona quan la vida l’obliga a habitar un cos diferent».
