La tecnologia és ja una eina inseparable de l’educació, però la seva incorporació a les aules comporta una responsabilitat que no es pot delegar. L’accés d’un alumne a contingut sexual des d’un dispositiu escolar demostra que els mecanismes existents no han estat suficients, independentment que l’origen de la incidència se situï en una aplicació externa. La protecció dels menors ha de recaure, en última instància, sobre l’Administració, que és qui decideix quines eines entren a les aules i sota quines condicions. Per això, l’auditoria externa és pertinent, però també ha d’obrir una reflexió més profunda sobre la dependència de grans proveïdors tecnològics. Digitalitzar l’ensenyament no pot significar perdre capacitat de control ni confiar cegament en sistemes que poden modificar-se sense avís. La innovació és necessària, però mai a qualsevol preu: davant qualsevol escletxa que afecti els alumnes, la seguretat ha de prevaldre sobre la comoditat tecnològica. I aquesta garantia exigeix una revisió constant, no només actuar quan el problema ja ha arribat a l’aula.
