La família Tubasi: resistir per tornar a casa
La història de la família Tubasi és la història de dues cases, una terra i una família palestina que, en pocs mesos, ha vist com la seva vida quotidiana es convertia en una lluita per poder continuar vivint a casa seva.
Mahmoud al-Tubasi i la seva família vivien des de feia set anys als afores de Jalud, a Cisjordània, en un parell de cases construïdes sobre terres de la família. A la primavera de 2026, l’establiment d’un assentament de colons israelians en un turó proper va marcar l’inici d’una campanya d’assetjament, atacs i intimidacions que es perllongaria durant mesos.
El setge va començar amb el llançament de pedres, incendis provocats a les cases i va continuar amb el tall de l’electricitat i restriccions a l’arribada d’aigua, aliments i medicaments. Davant l’escalada de violència, els infants i part de les dones de la família van marxar per seguretat, mentre alguns dels adults intentaven resistir a les propietats.
Finalment, el 22 de juliol de 2026, després de tres mesos suportant la pressió, la família va abandonar les cases. Poc després, colons israelians van entrar a les propietats per ocupar-les.
Els Tubasi, però, van decidir acudir als tribunals israelians. El cas va arribar al Tribunal Superior de Justícia d’Israel, que aquest passat mes de setembre va ordenar a les autoritats que facilitessin el retorn de la família i retiressin els obstacles que impedien l’accés a les propietats.
La nit del 28 al 29 de setembre els membres de la família Tubasi van intentar tornar a casa seva, escortats per les forces de seguretat israelianes. En arribar-hi, van trobar les seves cases greument banalitzades. Poc després més d’un centenar de colons es van concentrar a la zona, bloquejant els accessos, llançant pedres i incendiant les cases. La família va haver de ser evacuada una altra vegada.
El cas dels Tubasi ha esdevingut així un exemple concret d’un fenomen molt més ampli que afecta diferents zones de Cisjordània: la violència dels colons per controlar la terra i el setge i el desplaçament progressiu al que està sotmesa la comunitat palestina.
La resistència pacífica de Taybeh
Taybeh, a l’est de Ramallah, és una petita comunitat palestina de 1.200 habitants que en els darrers anys ha patit una pressió creixent dels assentaments i dels colons israelians. Avui s’ha convertit també en un exemple particular de resistència civil i no violenta.
Els colons han plantat la bandera d’Israel en set campaments al voltant de Taybeh i cada dia organitzen un assalt. Els habitants s’avisen per grups de Whatsapp i Telegram instant als veïns a fugir per evitar qualsevol tipus de confrontació directa.
A l’altre costat però, macabra ironia, l’exercit israelià considera que aquesta coordinació demostra les intencions terroristes de la població local.
La resistència en aquests casos també es resignació i ve donada perquè saben perfectament que si responen amb violència, si intervenen quan cremen les seves cases i els seus camps, els esclafaran.
La situació ha continuat deteriorant-se. L’agost passat, l’exèrcit israelià va declarar Taybeh zona militar tancada per als israelians no residents, afirmant que la mesura pretenia frenar els atacs de colons. Però, habitants i activistes afirmen que les incursions i els danys a les terres continuen.
A Taybeh resistir no significa empunyar una arma. Significa quedar-se.
Netanyahu a l’Assemblea de les Nacions Unides
Fa poc més d’una setmana, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va abordar la violència perpetrada pels colons durant el seu discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Va descriure als responsables com un grup de 150 joves delinqüents que llancen pedres, talen oliveres i ocasionalment provoquen incendis, i va qualificar d’«obsessió» l’atenció internacional sobre aquesta violència.
La presència de Benjamin Netanyahu a la tribuna de les Nacions Unides posa de manifest una profunda contradicció: una persona sobre la qual pesa una ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional per presumptes crims de guerra i crims contra la humanitat pot adreçar-se, des del cor mateix de l’ONU, a la comunitat internacional. Encara que la seva mera presència no constitueixi, per si sola, una violació del dret internacional, resulta legítim qüestionar què significa, des d’una perspectiva moral i ètica, que les institucions creades per defensar la pau, la dignitat humana i el dret internacional siguin incapaces de resoldre una contradicció d’aquesta magnitud.
Però, deixant de banda aquesta qüestió —que donaria per a un altre article—, les dades ofereixen una dimensió molt diferent de la violència que està patint el poble palestí. Segons l’informe de la OCHA (agència de la ONU per als territoris palestins) des del mes de gener de 2023 fins al mes d’agost de 2026, es van produir més de 6.100 atacs de colons a Cisjordania. En aquests atacs van morir 1.037 palestins i 5.728 van resultar ferits a mans de les forces israelianes i dels colons. Més de 6.500 palestins han hagut d’abandonar les seves cases i 88.000 arbres, principalment oliveres, han estat destruïts.
L’acte de crema d’oliveres no és un fet menor, sinó un acte molt concret que està dirigit a menystenir i ferir la pròpia identitat palestina. L’olivera està estretament vinculada a la comunitat palestina. Per a desenes de milers de famílies palestines de Cisjordània, l’olivera és alhora mitjà de vida, memòria familiar, vincle amb la terra i símbol de permanència i resistència. Les Nacions Unides la descriuen com un element situat al cor de la cultura, la història, l’economia i la identitat palestines.
Potser per això l’olivera s’ha convertit en una de les imatges més poderoses del Sumud palestí: la determinació de continuar arrelat a la terra malgrat l’adversitat.
El projecte d’eliminació
Mentrestant, l’expansió i el control territorial continua.
Segons un recent informe de B’Tselem, una de les principals organitzacions israelianes de drets humans, al juliol de 2026 Israel havia pres el control del 18% de Cisjordània a través de milícies de colons i, entre el 2023 i el 2025, s’havien establert 185 assentaments il·legals a la regió.
En aquest informe, anomenat “El projecte d’eliminació”, la ONG sosté que aquests fets no poden entendre’s com una suma de fets aïllats, sinó com una metodologia sistemàtica per destruir els ciments de l’existència palestina amb l’objectiu que es torni cada cop més fragmentada, vulnerable i dependent. Mitjançant l’expansió territorial, la violència, les restriccions de moviment, els desplaçaments i la cooperació entre institucions estatals i grups de colons, es va reduint progressivament l’espai on la vida individual i col·lectiva palestina pot continuar existint.
I tot això imposa una realitat en la que qualsevol dels 3,5 milions de palestins que viuen als territoris ocupats pugui ser víctima de violència per part dels soldats o per les milícies armades de colons, ser arrestat, encarcerat o inclús assassinats. Aquestes violacions estan integrades en la política estatal israeliana, així com finançades i protegides per la mateixa, i es perpetuen dins d’un sistema d’amplíssima impunitat.
Mentre a Gaza, la lògica de l’eliminació ha adoptat la seva forma més extrema: el genocidi; a Cisjordània, en canvi, s’aplica una altra estratègia: desmantellar les condicions que permeten als palestins romandre en les seves terres i viure com a societat i com a poble.
I és precisament aquí on les històries dels Tubasi, dels habitants de Taybeh i de les oliveres centenàries deixen de ser històries separades.
Totes parlen, en el fons, del mateix: de qui pot quedar-se i de qui acaba sent obligat a marxar.
Davant una realitat construïda a través de desplaçaments, terres que deixen de poder-se cultivar, camins que ja no es poden travessar, cases que s’abandonen i comunitats que desapareixen, la resistència palestina adopta una forma extraordinàriament resilient: continuar estant-hi.
Quedar-se a casa. Tornar-hi quan t’han expulsat. Collir les olives. Reconstruir allò que han cremat. Continuar dient i sentint en el fons del cor que aquella terra és casa teva, ara i sempre.
