La sentència del Tribunal Constitucional no diu que tots els llogaters hagin de poder tenir animals. El que recorda és una cosa molt més elemental: les decisions que afecten drets tan importants com l’habitatge han d’estar suficientment motivades. Aquest matís és essencial i no s’hauria de perdre en el debat. Ara bé, la resolució també posa damunt la taula una realitat incòmoda. Les clàusules que prohibeixen de manera genèrica els animals poden acabar convertint-se en una eina de selecció de llogaters, fins i tot quan la mascota no causa cap desperfecte ni molèstia. Això no significa ignorar els drets dels propietaris, que han de poder exigir responsabilitats davant qualsevol dany, sinó evitar prohibicions indiscriminades. El repte és trobar un equilibri. Protegir la propietat privada no pot comportar controlar la vida privada dels llogaters, de la mateixa manera que tenir una mascota no pot eximir ningú de les seves obligacions. Les normes han de perseguir els perjudicis reals, no les presumpcions. És en aquest punt on la legislació té marge per evolucionar.
