Cada 8 de setembre celebrem Meritxell. Celebrem el país que som, la nostra història i allò que ens fa diferents. Però Meritxell també hauria de servir per fer-nos preguntes incòmodes. Perquè estimar Andorra no és limitar-se a celebrar-la un dia l’any. És preguntar-nos si l’estem construint com volem i si la deixarem millor del que l’hem rebuda.
Durant massa temps hem confós governar amb administrar: fer quadrar números, gestionar el dia a dia, apagar incendis i ajornar decisions difícils. Però un país no avança només gestionant el present. Avança quan té un projecte, quan s’atreveix a prendre decisions i quan és capaç de mirar més enllà de les properes eleccions.
Avui Andorra té reptes que ja no podem continuar ajornant. L’habitatge n’és probablement el més evident. No podem acceptar com a normal que una família treballadora tingui dificultats per accedir a un habitatge digne, ni que els nostres joves hagin de plantejar-se marxar perquè emancipar-se aquí s’ha convertit en un privilegi.
Volem una Andorra on treballar permeti viure amb dignitat. On els joves puguin construir el seu projecte de vida aquí. On tenir una feina no serveixi només per arribar a final de mes, sinó també per poder mirar el futur amb esperança.
I això exigeix polítiques públiques. No discursos. No anuncis. No pedaços. Decisions.
També volem uns serveis públics forts, una sanitat i una educació eficients i pensats per a les persones. Una CASS que continuï sent un instrument essencial de cohesió social. I unes institucions que entenguin que governar no és només decidir, sinó també escoltar, explicar i rendir comptes. Perquè la democràcia no comença ni acaba el dia de les eleccions.
També hem de decidir quin model de creixement volem. Andorra pot créixer, però no pot fer-ho sense límits. No podem convertir cada espai disponible en una oportunitat immobiliària. No podem confondre desenvolupament amb construir més, ni prosperitat amb acumular més.
Necessitem una economia diversa, innovadora i preparada per al futur, capaç de crear ocupació de qualitat, d’atreure talent sense expulsar qui ja viu aquí i de convertir la tecnologia, el coneixement i la recerca en motors de prosperitat.
I hem de fer-ho sense perdre allò que som. Obrir-nos al món no significa renunciar a Andorra. Significa tenir prou confiança en nosaltres mateixos per relacionar-nos amb Europa i amb el món defensant els nostres interessos. Europa pot ser una oportunitat, però qualsevol projecte de país necessita debat, transparència i participació ciutadana.
Som un país petit, però no podem pensar en petit, en resignar-nos. Dir que les coses són així perquè sempre han estat així és la millor manera de garantir que no canviïn mai. La prudència és necessària, però quan es converteix en immobilisme es converteix en excusa.
Andorra necessita ambició política. Ambició per garantir drets, reduir desigualtats, protegir el territori i oferir oportunitats reals. Una Andorra on ningú quedi enrere i on la igualtat d’oportunitats sigui una realitat.
El que és segur és que el futur arribarà, tant si el preparem com si no. L’Andorra del 2040 serà una realitat. La pregunta és què hi trobaran els nostres fills.
Una Andorra que simplement haurà anat passant? O una Andorra que haurà estat capaç de decidir cap a on volia caminar?
Jo vull la segona.
Per això Meritxell no hauria de ser només la celebració del país que hem rebut. Hauria de ser també el compromís amb el país que deixarem.
Cap generació és propietària d’Andorra sinó responsable durant un temps.
I ara ens toca decidir què en fem.
El futur no es governa ajornant decisions. El futur es construeix. I es construeix avui.
Feliç Dia de Meritxell.
