De què ha de tenir por un isard?
Els animals tenen aquest inconvenient: no acostumen a ordenar el món segons les nostres opinions, però intentem respondre a la pregunta.
Entre els seus grans enemics naturals hi ha les malalties. El pestivirus ha demostrat com una infecció pot castigar les poblacions pirinenques d’isards. Però, com qualsevol animal salvatge, viu sotmès als límits imposats pel clima, l’aliment, la competència i el territori.
Fins aquí, res que no coneguin la resta d’habitants de la natura.
Però l’isard té, a més, un vell conegut: el llop, el seu gran i majestuós depredador potencial, capaç de perseguir-lo allà on nosaltres amb prou feines mantenim l’equilibri.
Tenim, doncs, la malaltia, els límits de la muntanya i el llop.
I ara quedem-nos amb els dos protagonistes d’aquesta història: l’isard i el llop. Quin gran depredador tenen en comú? Nosaltres.
Seria molt còmode escriure “els caçadors”. Quedaria bé, especialment escrit per la presidenta d’una protectora d’animals. Tindríem dolent, víctima i sentència en tres línies per continuar llegint amb la tranquil·litat de saber a quin bàndol pertanyem. Llàstima que la natura sigui tan poc considerada amb els nostres bàndols.
“Nosaltres” és el caçador, sí. Però també és l’excursionista, l’esquiador, el promotor o el propietari de la segona residència. I també és aquell enamorat dels animals que descobreix tres isards i un llop en un racó meravellós i corre a explicar a les xarxes on són. És clar que ho fem amb les millors intencions.
Llàstima que les bones intencions també obrin corriols.
Avui hi passa una persona i fa una foto. Demà n’hi van cinc. Algú comparteix la ubicació i, al cap d’una setmana, ja en són cent. Allà on només hi havia un pas de fauna, ara tenim un camí.
Nosaltres hi veiem un camí; per a un isard, acabem d’obrir una carretera entre el seu dormitori i la cuina. Si cada diumenge ens passessin dos-cents excursionistes pel menjador, presentaríem una denúncia. L’isard no té aquesta possibilitat: ell marxa. I aleshores diem que “la muntanya és de tots”. Una frase preciosa, malgrat que mai no ho hem preguntat als altres.
Hem convertit l’observació de fauna en una nova forma de consum. No hi ha res de dolent a gaudir de la muntanya. El problema és confondre una bona intenció amb una bona acció: de vegades cal intervenir i, d’altres, simplement no interferir. Potser, en ocasions, la millor manera de protegir un animal salvatge és, precisament, no saber on és.
Aquest setembre se celebrarà la Setmana de l’Isard, i les dades de la Comissió de Seguiment de la Caça són bones. La població considerada per al pla de caça arriba als 1.186 exemplars, davant dels 1.119 de l’any passat; l’índex de creixement se situa en un 26,14 % i els seguiments sanitaris no han detectat cap malaltia. Les captures autoritzades passen de 223 a 237.
I començarà el ritual. Uns defensaran la necessitat de gestionar la població; els altres qüestionaran que la resposta hagi de passar per una escopeta.
Discutirem sobre qui dispara mentre ens fixem molt poc en què hem fet nosaltres amb la muntanya abans que arribés el tret.
L’isard és l’atleta de les nostres muntanyes, i el millor atleta necessita una pista. Encara que nosaltres fa dècades que li posem obstacles: carreteres, urbanitzacions, pistes d’esquí i camins per arribar allà on abans no arribàvem. Al darrere hi arriben el trànsit, el soroll, la llum i la fragmentació del territori.
Hem canviat fons d’inversió per apartaments turístics perquè rendien més. Però la muntanya, de moment, encara no ha après a calcular la rendibilitat per metre quadrat.
Aquest juny, el Govern va comunicar la detecció esporàdica d’un llop a la Vall del Madriu-Perafita-Claror. És una notícia molt maca per a alguns de nosaltres, però convé entendre l’espècie. Que un exemplar jove travessi Andorra durant la seva dispersió natural no significa que hi hagi una població reproductora establerta. Per quedar-s’hi, el llop necessita territori connectat, aliment i una tranquil·litat que avui no existeix.
Això deixa l’isard en una situació curiosa. En un ecosistema funcional, la població no creixeria indefinidament: l’aliment, el clima, la competència, les malalties i els depredadors hi posarien límits. Però nosaltres hem transformat aquest escenari fragmentant l’hàbitat i alterant alguns dels seus mecanismes naturals de regulació. La caça i la gestió cinegètica són avui eines humanes dins d’un territori profundament humanitzat.
Això no converteix qualsevol forma de caça en acceptable. El maltractament animal no té justificació, i una caça sense criteris científics, límits ni control no és gestió: és una altra forma de pressió sobre la fauna. Confondre-la amb una gestió cinegètica regulada tampoc no ajuda a entendre el problema.
Per això em sembla massa senzill carregar tota la responsabilitat sobre els caçadors. És confortable trobar un culpable en lloc de descobrir una responsabilitat compartida.
Protegir una espècie no consisteix només a aconseguir que hi hagi molts exemplars per comptar-los en censos o posar-los anelles; consisteix a procurar que pugui formar part d’un ecosistema funcional, divers i equilibrat.
També podem deixar espai. No construir, no obrir un altre camí, no publicar una ubicació. Deixar un tros de muntanya sense convertir-lo en una experiència de consum i permetre que un isard travessi tranquil·lament de la seva sala d’estar a la seva cuina.
Abans de preguntar quants animals hem de retirar aquest setembre, preguntem-nos quanta muntanya els hem retirat nosaltres. Estimar els animals és una intenció; protegir-los exigeix coneixement.
