A 24 hores d’una nova manifestació convocada per l’SHA, el missatge que arriba des del carrer és inequívoc: una part cada vegada més gran de la població sent que el problema de l’habitatge continua sense resposta real. El més preocupant no és només la persistència de la crisi, sinó la sensació d’esgotament davant d’un diàleg institucional que, segons denuncien els col·lectius socials, no ha comportat canvis de fons. Quan moltes persones viuen amb la por de no poder renovar el contracte, d’haver d’abandonar el país o de destinar una part desproporcionada del sou al lloguer, la indignació deixa de ser conjuntural i es converteix en estructural.
El Govern defensa que les mesures necessiten temps. Pot ser cert. Però també ho és que la realitat social no espera terminis legislatius ni calendaris polítics. Si el malestar continua creixent és perquè hi ha ciutadans que senten que les seves dificultats quotidianes encara no són una prioritat efectiva. La manifestació d’aquest dissabte hauria de ser entesa, doncs, com un advertiment democràtic legítim. No com una molèstia, sinó com la conseqüència directa d’un problema que fa massa temps que s’arrossega.
