“Ja feia molts dies que nevava, i ens vam quedar al telecadira que es troba a 1.500 metres”, explica Albert Reyes, treballador de la zona, en recordar com va començar el matí del 8 de febrer del 1996 a Arinsal. Les acumulacions de neu impedien desenvolupar l’activitat habitual i els equips operatius esperaven a la part baixa del domini, a tocar de les instal·lacions.
Segons relata Reyes, la situació no era excepcional en aquell hivern, però la intensitat de les nevades ja feia dies que complicava el funcionament normal. Pisters, remuntadors i altres treballadors es trobaven agrupats a la zona baixa, sense poder accedir a cotes superiors per manca de seguretat.
Cap a les deu del matí, la jornada va fer un gir. “A les deu del matí va caure la primera allau, la de Percanela”, recorda. Tot i que no era la més gran, l’allau va tenir prou força per cobrir elements de la carretera i alterar completament l’escenari previst per aquell dia.
Davant d’aquest primer despreniment, es va activar el protocol d’emergència. “L’estació va trucar a tothom: bombers, policia, Creu Roja”, explica Reyes. De seguida es van iniciar tasques de sondatge per assegurar que no hi hagués cap persona atrapada sota la neu. Els treballs es van allargar durant hores a la zona afectada per la primera allau. “Vam estar molta estona sondant”, apunta el treballador, que destaca la presència conjunta de diferents cossos operatius i del personal de l’estació en aquestes tasques preventives.
“Els veïns deien que la que feia por era la de les Fonts, la gran, i per això es va decidir desallotjar.” – Albert Reyes
A mesura que avançava el dia, però, creixia la preocupació per una possible segona allau. “Els veïns deien que la que feia por era la de les Fonts, la gran”, explica Reyes. Es tractava d’un despreniment conegut al poble, que feia temps que no baixava, però que tothom tenia present.
Davant aquest risc, es va decidir desallotjar la zona. Reyes va ser un dels últims a marxar. “Jo me’n vaig anar de casa a quarts de sis, escortat per la policia”, explica. Poc després, quan ja no hi quedava ningú, es produiria el segon despreniment.
La segona allau va baixar entre les sis i les set de la tarda. “Al cap d’una hora va baixar la gran”, relata Reyes. L’impacte va afectar edificis i vehicles, tot i que alguns immobles van desviar parcialment la trajectòria de la neu. El bomber Oscar Santos va formar part del dispositiu d’emergència activat després de la primera allau. “Quan vam arribar vam veure que havia travessat la carretera i havia taponat el riu”, explica. La situació va obligar a evacuar hotels i a tallar l’accés a la zona.
Segons Santos, existia el dubte de si algun cotxe o vianant havia pogut quedar atrapat. “Es van muntar bandes de sondatge amb bombers, policies i pisters, i es va revisar tota la zona”, detalla. Les tasques es van mantenir fins al vespre. Malgrat el risc d’una segona allau, la prioritat va ser clara. “Es va prioritzar buscar si hi havia algú”, assenyala el bomber. Poc després que els equips es retiressin, es va confirmar que havia caigut el segon despreniment, el de més dimensions.
La decisió de desallotjar la zona abans del segon despreniment va ser clau per evitar víctimes malgrat la magnitud de l’allau
Tot i la magnitud de l’episodi, no es van registrar víctimes. “No hi va haver cap mort ni cap ferit”, confirma Santos. L’únic incident personal va afectar un vehicle policial, que va ser desplaçat per l’efecte del vent i la pols de neu generats per l’allau.
Trenta anys després, l’allau del 8 de febrer del 1996 continua sent un episodi de referència en la gestió del risc hivernal. Tant Reyes com Santos coincideixen que avui el control i la prevenció són molt diferents, però aquell dia va demostrar la importància de l’anticipació, el desallotjament i la coordinació entre tots els serveis implicats.
